Opinió

la crònica

Indumentàries

Era la indumentària perfecta per anar a menjar uns musclos a l'antic far del port de Barcelona

El dia que el líder dels esquerrans de Podemos, Pablo Iglesias, es presentà al rei, hi hagué safareig del bo pel que fa a la indumentària amb què faria la visita reial el nou polític. Hom ja l'havia vist als mitjans i, sabedors del desafiament que aquest feia al protocol i de la seva forma de vestir, esperaven l'oportunitat per difondre la imatge d'home despreocupat totalment per aquestes petiteses. Corbata? Vestit fosc? Qui és el difunt?

S'ha de dir que no va defraudar. Amb una camisa de vestir, arremangada fins al colze, de color blanc trencat i sense butxaca esportiva, una peça no pas barata; uns pantalons a mida, foscos i unes sabates elegants. Ni pentinat ni despentinat. Afaitat i net, sense discussió. Era la indumentària perfecta per anar a menjar uns musclos a l'antic far del port de Barcelona, que ara no il·lumina res: és tan sols un mirador de la ciutat.

Amb aquest aspecte despreocupat, sense cartera ni papers, el reivindicador de la lluita per disminuir les diferències de classes, i l'aspirant a presidir el primer govern que surti de les eleccions que se celebrin, tranquil sens dubte, sol a la sala d'espera de les personalitats que rep el rei, esperava. No se'l veia nerviós en absolut. No el conec per opinar, però voldria endevinar que és un home culte, decidit, valent, que dóna molta importància als continguts del teatre de la vida i molt poca als decorats i enllumenats.

L'escrit fins ací m'ha fet recordar una anècdota que tingué lloc a la Casa dels Canonges, a la Generalitat, uns dies després d'haver entronitzat –sols una mica– el cap del govern estatal, Adolfo Suárez, el President Josep Tarradellas. Aquest pronuncià les tres famoses paraules, “Ja soc aquí!”, que tingueren més ressonància simbòlica que utilitat política pràctica. Pocs dies després, a la sala d'espera, ens trobàvem una delegació de Punt Diari per fer una entrevista a Tarradellas: el director, Jordi Negre; el conseller delegat, Pius Pujades; un fotògraf, i el president d'Hermes, David Marca. Feren passar Lluís M. Xirinacs, el qual sortí al cap de vint segons. Era molt rar, i Tarradellas ens ho aclarí. En veure la figura mal vestida del contestatari, li digué: “Escolti, Xirinacs. Veig que ha interromput el seu treball de pagès al camp. Llàstima! Torni un altre moment!” L'home, emprenyat, sortí del despatx sense saludar. A nosaltres el president ens atengué molt bé i l'únic que ens emportàrem va ser que el govern i la Generalitat encara discutien les seves atribucions. Nosaltres vestíem com ça i ens va fer bona cara. El protocol és el protocol!

La reina anterior, a les senyores que li feien genuflexió, els insinuava un somriure. L'actual les ha dispensat a totes. Tant discreta com elegant, sempre sap estar. Com ho va fer el príncep per trobar-la? Un veterà professional del món de la comunicació, prou conegut, d'Olot, en sap la bonica i sentimental història, ben poc corrent aquests temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.