“Mariano, això t'ho arreglo jo!”

El pro­blema per als demòcra­tes és que Jorge Fernández Díaz no és un demòcrata. Només és espa­nyol. El minis­tre d'Inte­rior per­pe­tra la doc­trina tota­litària con­sis­tent a pen­sar-se que l'Estat és ell. Tot allò que fa l'Estat està jus­ti­fi­cat i no té esmena. Des d'aquesta visió preil·lus­trada s'entén que Fernández Díaz es pre­o­cupi exclu­si­va­ment per deter­mi­nar qui va gra­var la seva con­versa amb el direc­tor de l'Ofi­cina Anti­frau de Cata­lu­nya i no per la gra­ve­tat de la cons­pi­ració. Com hau­ria d'inqui­e­tar-se'n si la va ins­pi­rar ell? L'ofen­siva tota­litària del minis­tre con­tra l'inde­pen­den­tisme democràtic català és de jut­jat de guàrdia. Però el jut­jat de guàrdia és igual­ment espa­nyol i està inves­ti­gant com es va fil­trar. Aquesta és la cate­go­ria: una cons­pi­ració d'estat, de comunió entre poders, amb l'única intenció de des­le­gi­ti­mar rivals polítics. El pro­blema per als espa­nyols, fins i tot per als que no se sen­ten demòcra­tes, és la insolvència dels cons­pi­ra­dors. Un minis­tre il·lumi­nat que va veure el gran ful­gor a Las Vegas i que es fa acom­pa­nyar per un àngel de la guarda que es diu Mar­celo; uns comis­sa­ris, fans de Tor­rente, que es bara­llen entre ells, per­den docu­ments i es dei­xen anar davant els jut­ges; un Cen­tre Naci­o­nal d'Intel·ligència, molt més naci­o­nal que intel·ligent; una cri­a­tura mutant i apro­fi­tada que ha pres el nom a René Gos­cinny... La Banda de l'Empas­tre. Fernández Díaz va amo­llar a Rajoy: “Mari­ano, no et pre­o­cu­pis, tot això t'ho arre­glo jo.” Mar­celo, que ho arre­gli Mar­celo!