Al cap de 80 anys

L'alcalde de la Seu, Albert Batalla, va explicar als passadissos del Parlament que en veure que diferents administracions retiraven les mencions a Franco va decidir mirar els arxius del seu ajuntament amb la intenció d'esbrinar si se li havia concedit alguna distinció al dictador espanyol. M'hauria estranyat molt que el senyor Batalla no hagués descobert el que va descobrir: que, efectivament, l'any 1966 el plenari municipal de la Seu li va concedir la medalla d'or de la ciutat. No és l'únic cas. L'estela del franquisme es va estendre per tot arreu com la pólvora. La mateixa pólvora amb la qual va alçar-se en armes la nit del 17/18 de juliol de 1936. La victòria del bàndol nacional va propiciar la construcció de símbols commemoratius d'aquell triomf i la idolatria del líder, cosa que va durar fins a la seva mort, el 20 de novembre de 1975.

La Transició no va ser modèlica ni asèptica en cap sentit. Ara ja sabem, per exemple, que hi va haver molta violència política. El 2012 la historiadora francesa Sophie Baby va publicar les xifres a Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982): entre els anys estudiats hi va haver un mínim de 3.200 accions violentes i més de 700 víctimes mortals. I en aquest balanç no s'inclouen les víctimes del GAL promogut pel PSOE. A La Transición española. El voto ignorado de las armas, l'historiador Xavier Casals també va analitzar l'impacte que va tenir la violència en el procés de transició democràtica. En una entrevista que li van fer amb motiu de la publicació d'aquest llibre, Casals va assenyalar un fenomen sorprenent: “És paradoxal, però, que aquesta violència va contribuir a estabilitzar políticament el país.” És a dir, segons Casals, els violents van aconseguir l'efecte contrari del que desitjaven: “No van obtenir el ressò social que esperaven. El 23-F no va aconseguir una involució democràtica sinó que va segellar el final del colpisme; els assassinats de l'empresari català Josep Maria Bultó i de l'alcalde de Barcelona Joaquim Viola van estigmatitzar el moviment independentista i l'atemptat de l'Scala Barcelona va influir en la desarticulació del moviment llibertari [i] l'assassinat dels advocats laboralistes d'Atocha va facilitar la legalització del Partit Comunista.” A més violència, més estabilitat. Quines coses, oi?

Seguint aquesta idea, em permeto apuntar que l'estabilització del país va anar acompanyada del sacrifici de la història. Dic de la història i no pas de la memòria social, que aquesta només s'esborra per voluntat pròpia o bé perquè algú la falseja amb nocturnitat i traïdoria. Per a mi, la història, conèixer el que va passar realment en els anys 30, es va convertir en un exercici d'erudits, de professionals, que van anar traient la pols a personatges i a episodis d'aquella guerra civil i del franquisme amb una gran eficàcia. No ho critico, perquè mentre el coneixement del passat era a mans dels historiadors i encara no havia passat al domini dels gestors de les polítiques de memòria, els estudis històrics sobre la guerra civil i el franquisme eren bons i notables. Els historiadors Joan Villarroya i Josep M. Solé i Sabaté, per exemple, van quantificar la repressió franquista i a la rereguarda durant la guerra amb una professionalitat pròpia dels científics socials. Van enriquir la historiografia. De la mateixa manera, des de l'any 1985, el Centre d'Història Contemporània de Catalunya, aleshores dirigit per Josep Benet, qui, com va deixar escrit al seu primer volum de memòries, detestava la utilització sectària del Memorial Democràtic, va promoure un projecte d'investigació per determinar el cost humà de la guerra civil que no té parangó enlloc, llevat, si no m'erro, de la recerca de Vicent Gabarda sobre la mateixa qüestió referida al País Valencià. Població a població, comarca a comarca, i gràcies als treballs d'investigació d'un llarg nombre d'historiadors/es, avui tenim fet un balanç de víctimes de les quals no sabem què fer-ne.

Com que la recerca històrica no determina la memòria social, atès que aquesta cau en l'àmbit de la política, les commemoracions han substituït el coneixement històric de veritat. L'exaltació de la memòria per damunt de la història ha comportat, a més, que ens mirem de reüll la investigació històrica. Passa com amb la violència dels anys de la transició, però al revés. A més exigència de memòria, més desestabilització del coneixement. Abans i després de la mort de Franco, l'estudi de la història resultava molt engrescador. Ara m'hauria agradat que l'alcalde de la Seu hagués anat a l'arxiu per encarregar un bon estudi sobre les raons de la concessió de la medalla d'or al dictador.