Full de ruta
Comparació històrica
¿Creuen vostès que les reticències amb què el govern d'Espanya va acollir les peticions independentistes dels escocesos –les de l'any passat i les d'ara– són una qüestió aïllada o que la cosa ve de molt més lluny? Fem una mica de memòria, que tenim l'Onze de Setembre a la cantonada.
El 22 d'agost del 1991 les tropes russes van iniciar la retirada de les Repúbliques Bàltiques, territori annexionat formalment el 1918. No va ser una retirada gens fàcil. Però el que importa és que va anar precedida de manifestacions populars i cíviques, algunes de les quals vam copiar a Catalunya, com ara la gran cadena humana que polítics i opinaires van voler abaratir, en un nou i reeixit intent de figurar per mèrits propis en la història universal del ridícul i la riota.
Arran de la descomposició de la Unió Soviètica, Letònia, Estònia i Lituània van veure arribat el moment de marxar. Molt al principi es van fer diferents accions simbòliques, com ara les reunions espontànies de manifestants per entonar les cançons prohibides pel règim dictatorial soviètic. En això també tenim a qui assemblar-nos, doncs. Els bàltics volien arribar a la independència no amb crispació, sinó en pau. Va ser la seva gran arma.
Les tres repúbliques van proclamar la seva independència successivament l'any 1990. Potser perquè la comunitat internacional temia disgustar l'ós rus, la gran majoria dels països van veure aquesta proclamació amb molt de recel. Però les autoritats russes van voler donar un cop de mà enviant-hi tropes. Els paracaigudistes, en un intent de recuperar les regnes, van matar uns manifestants pacífics, i les simpaties mundials van canviar de bàndol de la nit al dia.
Des del nostre país i des d'Euskadi es van fer valoracions encoratjadores. Però Espanya no va perdre l'oportunitat d'avisar-nos, ja en aquell any, que no ens penséssim que nosaltres érem com els bàltics ni que Espanya era com Rússia. No calia. Les diferències encara són visibles avui dia. Tret d'una: són igual de maldestres.