Aquell fatídic 2006

El 17 de febrer del 2006 va morir Francesc Ferrer i Gironès. No es pot resumir en breus ratlles un compromís tan gran amb Catalunya com el que va viure en Francesc. Des de les albors del coneixement de la realitat catalana, tot just encetats els anys seixanta del segle passat, la seva labor fou immensa, fecunda i tossuda. Va despertar-nos a la realitat del nostre país, assenyalant la persecució que ha sofert. Entre altres iniciatives, va impulsar que l'equip de Narcís-Jordi Aragó s'encarregués de Presència com a element embrionari de tot el que ha vingut després en periòdics i publicacions en llengua catalana des de Girona. Avui, quan llegim escrits i proclames a favor de la independència de Catalunya, no podem deixar
de pensar que en Francesc ja n'havia publicat mig segle enrere!

Pocs dies després –el 23 de febrer del mateix any– va morir Joaquim Masó Turon. Un home de teatre, en què va fer de tot: actor, regidor, director, productor, organitzador... Va crear el festival Temporada Alta, que, havent començat modestament, ha agafat una volada impressionant i avui s'ha convertit en l'autèntic festival de teatre de Catalunya. Els seus companys d'aventura ens han comentat en alguna ocasió: “Si en Quim ho pogués veure...” L'eslògan “Girona, ciutat de festivals” arrenca d'aquella iniciativa; tots els altres han vingut al darrere. Va ser un noi –en morir, als seixanta anys, encara era un noi– a qui mai li van pujar els fums al cap i va conservar sempre aquella sornegueria que desarmava qualsevol dificultat. En la seva memòria, cada any es convoca el premi Quim Masó a projectes de producció teatral. Enguany serà la desena convocatòria.

I el dia 26 d'octubre d'aquell any ens va deixar Salvador Donato i Breva, la persona que va escampar el cant de l'havanera amb el grup Terra Endins mes enllà dels límits marítims. Portador d'il·lusions, sobretot en la cantada de Sant Narcís a les escales de la catedral, que aplega milers de persones il·lusionades. Present en molts camps de la música i el teatre, polifacètic; autor del trenet que podem veure en passar per Llambilles, entre tantes altres iniciatives que combinaven fantasia i realitat.

El poeta Salvador Sunyer dedicà aquests versos a Joaquim Masó:

“El temps no s'ho endurà. Entrar en una altra vida amoïna. A aquell qui va de buit, no portant res. Però si un home lluita i camina, que no pateixi: deixa el foc encès! I tot el que pensava i que volia, el temps no s'ho endurà ni el pas del vent. Un solc ell va sembrar mentre vivia: hi segarà amb escreix la seva gent.”

Paraules sàvies i premonitòries. Ara, passats deu anys, constatem amb goig que són d'aplicació a les tres vides. Tots tres deixaren un rastre, cadascú al seu particular planeta!