La botifarra de l'avi

L'altre matí pujava carrer amunt i tenia al davant un grup de nens i nenes amb motxilles, alguns acompanyats dels seus avis i uns altres de les seves mares. Només mares. Els pares devien ser a aquella hora treballant i les mares feien tota la impressió d'haver deixat momentàniament la feina per acompanyar els fills. Acompanyar-los, on? On anava aquella expedició? El grup d'avis era més barrejat: hi havia avis i hi havia àvies, tots jubilats i sense haver de pensar en cap altra ocupació que la de tenir cura dels néts. Un amic avi em va confessar un dia que cada feiner ell i la seva dona es fan càrrec dels dos néts vuit hores seguides. “Són massa petits per anar a la guarderia.” Els caps de setmana representa que descansen, però el diumenge els tenen a dinar, amb els pares. A l'hivern els mantenen a casa o els treuen al sol de la placeta, i ara, a l'estiu, els condueixen a la platja. Un matí me'ls hi vaig trobar. “A l'estiu també?” “Fins que els pares no comencin les vacances.” “Digueu que quan les comencin se us presenten uns dies reposats.” “No tots; tenen planejat un viatget.” El meu amic és, o era, un home socialment molt actiu i un lector voraç. Esperava la jubilació per activar-se i llegir amb més dedicació. Li miro la cara. “Ja llegiré quan siguin més grandets.” Em diu que la condició d'avi sol·lícit també el fa feliç. Què ha de dir? Però potser sí.

Els nens i nenes amb motxilla del grup que pujava amb mi el carrer havien superat la guarderia i ja van a col·legi. Els avis viuen pendents del rellotge tot el dia: ara se'ls ha d'acompanyar a l'escola, ara se'ls ha d'anar a buscar, avui toquen activitats extraescolars, avui que tenen unes dècimes ens els quedarem a casa... Havia conegut una senyora molt sociable que quan arribava a la porta de casa després d'acompanyar els néts a escola ja havia de tornar a buscar-los de tanta gent amb qui s'havia aturat pel camí.

Al capdamunt del carrer hi ha una plaça gran, i en aquell punt s'esperaven dos autocars amb els motors engegats. Els nens van fer petons a les mares i als avis i hi van pujar. Anaven de colònies, ja està entès. Quan els autocars van arrencar, moltes mares es van posar a plorar. I els avis? Ara vostès es pensaran que m'ho invento, però si els he conduït fins aquí és per arribar a aquesta escena tan certa com verídica: un dels avis, el més corpulent de tots, va aixecar en aquell moment un braç i, amb l'altre, va dibuixar a l'aire una gran botifarra projectada sobre els autocars la seva càrrega infantil. El grup d'adults que s'havia quedat a terra es va dispersar. Les mares somicants van anar per un camí, mentre el senyor de la botifarra organitzava una improvisada colleta de germanor per anar-se a entaular en un bar i fer un bon esmorzar.