Els qui no compten

“No hi ha hagut sorpreses.” Aquest epitafi, tan raonable però, segons com, tan inquietant, resolia ahir la designació de membres de la mesa del Congrés i aclaria qui el presidirà. Sense sorpreses, doncs, l'exministra Ana Pastor quedava nomenada presidenta de l'única cambra que compta al Parlament espanyol. I això vol dir que l'hegemonia parcial del PP comença a concretar-se. I que Mariano Rajoy, cada vegada més conegut com el Petri, s'acosta més a la presidència que tan poc es treballa. L'aritmètica és determinant. El Partit Popular i Ciutadans sumen més que el PSOE i Podemos. I els socialistes sumen poc amb Podemos per una doble incomoditat: la nacional i la pugna per l'ocupació de l'espai de la denominada esquerra. Les coses se sap com comencen i no com acaben. Però l'actual estat de coses de la cosa pública espanyola afavoreix la manera de ser i de fer de Rajoy. El candidat popular patirà circumstancialment, i poc, per articular aliances amb Albert Rivera, però les contradiccions a l'altre front ideològic són molt més bèsties. Mariano Rajoy en traurà tantes anguiles com pugui, del tarquim. Fi pescador, sap aplicar-hi la paciència a tot. O la indolència. El joc esquerra-dreta afavoreix el PP. Només es podria trencar o decantar a la inversa amb els 17 diputats que mantenen Esquerra i Convergència. Però aquests diputats puden. No els vol ningú. Els senyors de l'esquerra espanyola –incloent-hi, ai!, el PSOE– s'hi hauran d'acostumar. Sense els 17 empestats seran marginals.