Festa major

Fa quinze dies, en Roger de Gràcia va fer el pregó de la festa major de Tor, un poblet del Baix Empordà que sumant els habitants fixos, els de segona residència, gats i gossos, no arribem a sumar els 200 habitants. Algú m'ha preguntat si tenim algun mecenes que any rere any pagui el pregó, perquè sempre hem tingut pregoners de primera línia. Podria parlar del bisbe Deig, al cel sia, de l'Arcadi Calzada, d'en Narcís-Jordi Aragó, del pintor Lluís Roura, i de molts altres, que no tinc espai per citar-los tots, i que em perdonin. Bé, doncs, de mecenes, res de res. Tots els pregoners han vingut per simpatia al poble o a algun dels seus habitants sense cobrar res de res. Gràcies, Roger de Gràcia, que has estat el darrer pregoner i ens vas fer passar una estona agradable. Veurem qui lloguem per l'any vinent.

Als pobles les festes majors gairebé havien mort, com tantes coses boniques durant la llarga nit del franquisme. Semblava que divertir-se era dolent, i així ho defensaven els capellans. Durant anys i panys, la festa major dels pobles petits consistia en l'ofici solemne, un bon dinar, això sí, i si hi havia algun diner es llogava una cobla que tocava sis sardanes.

Crec que les festes majors dels pobles petits han sabut trobar el seu lloc, cosa que no era fàcil. Quan vam entrar en la democràcia, hi havia ganes de fer moltes coses, grans coses. Es llogaven conjunts molt cars, s'havia de fer un gran esforç per tal que hi assistís molta gent i sobretot que es beguessin moltes cerveses, ja que el pressupost era desmesurat per a pobles, que prou s'hi feien pagant quotes, però mai n'hi havia prou. I crec que es va trobar més endavant el punt just. La festa és del poble i per al poble. Es tractava, doncs, que la gent s'ho passés bé i hi participés. Els sopars a l'aire lliure han triomfat, a l'estiu, és clar. De fet, les festes majors que se celebraven a l'hivern, ja que el patró o patrona coincidien en temps de fred, s'han anat passant a l'estiu i la d'hivern ha quedat com a festa petita, encara que sigui només perquè en quedi un record. Només us diré que a Tor vam ser 200 assistents al sopar, molts més que habitants té el poble. El caliu que hi havia va deixar satisfets els organitzadors i tota la població. I si és tot el poble el que es llança a viure i fer viure la festa, surten idees que amb pocs diners ajuden a passar-ho bé. Sempre hi ha algú que canta en una coral, un que toca la gralla i gent predisposada a preparar una bona xocolatada per als més petits.

Acabo. Deixeu-me dir que es pot fer una gran festa amb un petit pressupost. Només cal una cosa, que hi sigui tothom; si no, val més plegar. Si tot ha de passar pels quatre de bona fe, malament rai. Que quedi clar, però, que parlo de pobles petits. En poblacions grans els plantejaments ja són diferents.