Desclot
PDC: velles tàctiques
La parademocràcia espanyola acumula prou legislatures per haver definit un catàleg complet de trampes. N'hi ha de lesives i n'hi ha d'inofensives. La interpretació del reglament del Congrés sembla ser de les més innòcues. Quan un partit no ha arribat als 15 diputats que marca la norma, pot aconseguir grup parlamentari propi si ha obtingut el 15 per cent dels vots en cada circumscripció on s'ha presentat o el 5 per cent total de l'Estat. Convergència no compleix ara cap de les condicions exigides. Però, com que es tracta d'una qüestió jurídica, apel·lant per ací per allà, la decisió final correspon a la mesa de la cambra. Sempre ha estat així i sempre la mesa ha interpretat allò que li ha convingut. Els partits petits o territorials han anat encadenant els acords i les fintes -com ara la del diputat prestat– més o menys justificades. Ho ha fet tothom en el passat. El grup parlamentari permet a una opció política comptar amb temps propi en les intervencions i adjudicar-se un milió d'euros en subvencions. Per això el nou PDC ha fet i desfet per assegurar-se una interpretació benèvola de la mesa d'en Bernat. Però aquest no és el problema. El problema és que els exconvergents no han reconegut obertament la maniobra i això ha permès a l'oposició baquetejar-los a gust. A aquestes altures de la historieta és difícil aventurar què els hauria desgastat més: reconèixer el suport al PP i a Ciutadans en la tria de les vicepresidències o embolicar la troca absurdament com han fet.