L'honestedat de Barroso

L'arxipèlag de les Açores va donar nom a un trio que, en realitat, no era un trio, sinó un quartet. A més de George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar, allà hi havia un quart home, el que llogava l'escenari de la fotografia en què el vent de l'Atlàntic d'un 15 de març del 2003 va agitar els cabells del poder fins a convertir-los en poc fotogènics.

El llogater de les Açores era José Manuel Durão Barroso, que aleshores era primer ministre de Portugal i que, a falta de poder militar, va oferir el que tenia: un idíl·lic paratge lusità, com a attrezzo fundacional per a la invasió de l'Iraq. L'espai periodístic va ser injust amb ell i la majoria de les instantànies d'un dia tan solemne van ser retallades just per on apareixia l'amfitrió, però el polític portuguès no va defallir i el 2004 es va guanyar el dret a ser escoltat una dècada com a president de la Comissió Europea i alfil de l'austeritat.

A Barroso l'informe Chilcot sobre les fal·làcies de l'Iraq no l'ha impressionat perquè ell ja va fer la seva particular autocrítica el novembre del 2007 a Diario de Noticias –“Deien que hi havia armes de destrucció massiva. Això no es corresponia amb la veritat”– i per això ha pogut celebrar una entrevista de treball satisfactòria que l'ha conduït a ser el nou chairman del banc d'inversió Goldman Sachs Internacional. El banc no ha desvelat l'examen d'accés ni tampoc si el va sotmetre al test de Rorschach, així que els contribuents europeus que abans li pagaven un sou de 350.000 euros no han pogut saber si, quan li ensenyen taques de tinta, Barroso encara hi veu l'oportunitat de truncar vides de civils iraquians o bé la necessitat d'abaratir salaris europeus. L'únic segur és que a Goldman Sachs cobrarà 5 milions i que el salari no el farà renunciar a la pensió de 18.000 euros al mes de diner públic com a expresident de la Comissió Europea, perquè Brussel·les només li exigeix ser “honest” i “discret” en el nou càrrec. I Barroso és tan discret que ningú no sap què veu davant una taca de tinta.