Orella de porc

Dimarts al vespre em van dur a sopar a Can Dimas, al passeig Marítim. És un restaurant de peix. Ens van servir cosetes per picar, totes suculentes i d'origen marí. Quan semblava que no sortiríem del medi aquàtic, el cambrer ens va posar sobre la taula un plat que l'amo, que no hi era però que sabia la nostra presència, havia volgut que tant sí com no tastéssim. Orella de poc amb una salseta. Algú s'ho va mirar amb una mica d'aprensió. Algú altre amb un interrogant: què hi feia el porc en aquell lloc? Vam acabar tots sucant-hi pa, gest potser incorrecte però en aquest cas irresistible. L'endemà em va trucar l'amo, en Jordi Mòrist. “Què et va semblar l'orella?” Li vaig fer els compliments en nom de tots els comensals. En Jordi Mòrist és de Cardona, terra endins, i em diu que de jove havia menjat la fórmula en una casa de la qual no retinc el nom. “Senzillíssim: es bull l'orella fins que queda melosa, es deixa refredar fins al punt tebi i se li tira per sobre una barreja de pebre vermell picant i del que no pica i un bon raig d'oli. Com el pop a la gallega.” Em reconeix que la murga és l'ebullició, que és lenta i poc aconsellable de fer a casa, on el poc consum no compensa l'estona. Em diu una cansaladeria de Puig-reig on venen les orelles bullides i envasades al buit. Després, parlem dels peus de porc, del morro, de les galtes, de la llengua, del cervell... Fem una aproximació a l'animal per la part més externa. Només interioritzem quan arribem a les tripes de vedella, al cap i pota... Ens agraden els cartílags, els menuts i les despulles. El gènere més econòmic de la plaça. “Pensa que aquest plat són deu cèntims”, diu de manera hiperbòlica. Del peix ens n'oblidem, tot i que el que vam menjar va ser boníssim.

La persona que convidava passa un mal tràngol. Semblava que per aquest motiu el sopar podia ser una mica trist, però tot es va confabular a favor de la satisfacció i la dissipació dels humors dolents. En el camp visual hi havia lluna plena, quatre palmeres i el mar que brillava com més el dia s'enfosquia. Com em passa altres vegades, vaig pensar en el milionari del desert de Texas que contempla com els pous de petroli no paren d'extreure-li dòlars. És més afortunat que nosaltres, que no tenim –hiperbòlicament– ni un ral? El meu pensament és una burrada però de burrades i trampes també es viu. I de la resposta: no I la taula: a la taula uns sonsos, unes vieires, uns peixos amb gust només de peix i l'orella amb suquet vermell. L'amfitrió presumeix de no importar-li gens la cuina i de passar amb arrossos bullits. Jo només puc dir que va fer un gran paper i que quan no quedava gens de suc encara sucava. També em va trucar l'endemà: “Per una nit i deu cèntims”, les preocupacions es van situar lluny.