Durant dues dècades al País Valencià hi ha hagut pau lingüística. La pau dels cementiris. Els successius governs del Partit Popular han intentat rematar el català. Per aconseguir-ho, senzillament, cal deixar fer i deixar passar. És a dir, no fer res. El castellà s'imposa per força i per inèrcia. Un exemple? Un estudi sociolingüístic treballat per Joan Francesc Mira i publicat l'any 1981 determinava que els catalanoparlants a Castelló de la Plana representaven el 70 per cent de la població. Quasi mig segle més tard, la xifra s'ha invertit, i ara tot just arriben al 30 per cent. Deixar fer i deixar passar. Aquesta “pau” ara s'ha trencat amb el govern del PSOE i Compromís, que mira de frenar la substitució lingüística. Per això el PP i Ciutadans tornen a tirar amb fona. Ho va fer aquesta setmana el diputat popular de Requena –territori situat històricament a Castella fins a la divisió provincial del 1851– Javier Berasaluce, que va fer servir per defensar l'hegemonia del castellà la paleta de fal·làcies habituals. El calendari del farsant. Berasaluce va amollar al diputat de Cultura: “Si habla usted despacio le entiendo, aunque por educación podría usted dirigirse a mí en castellano.” Educació letal. El diputat del PP va apel·lar també a “la Constitución” i al deure de parlar castellà, va retraure als diputats de Compromís que perpetrin l'“imperialismo lingüístico” i els va acusar de “catalanistas”. S'ha acabat, doncs, la pau. La pau dels cementiris. Visca la guerra de la vida!