Qüestions de confiança (I)

La política catalana viurà un punt culminant amb el debat de la qüestió de confiança del president Puigdemont. Però existeixen altres “qüestions de confiança” a les quals s'enfronten gairebé totes les forces polítiques. Sembla que amb excepció d'ERC, que, amb encerts i errors, ha aconseguit amb Oriol Junqueras al capdavant tancar l'etapa de divisions i assolir un nivell de cohesió interna i credibilitat externa sense fissures. Començo pels anomenats comuns. Aquest espai polític té davant seu dos reptes bàsics en termes de confiança: en primer, lloc la construcció d'una organització cohesionada. Des del meu punt de vista, la dispersió i confrontació de sectors genera desconcert. L'objectiu d'Ada Colau de construir un espai polític d'unificació xoca amb actituds com la de Podem, totalment refractària a perdre presència pròpia. I no ajuda la divisió interna que mostra el procés que conclou avui amb l'anunci –des de Madrid!– del guanyador a la secretaria general de Podem. També caldrà veure la posició final d'ICV i EUiA. Tot plegat, una representació dividida entre Barcelona en Comú, En Comú Podem, Catalunya Sí Que es Pot... sense la cohesió necessària. En segon lloc, hi ha la falta d'una posició explícita a favor del procés constituent, fet que comença a generar divisió de parers, quan no perplexitat, entre les pròpies bases. Cada cop més sectors consideren que l'esquerra transformadora dels comuns no pot quedar fora d'un procés social de tant d'abast i discuteixen la ferotge oposició del seu grup al Parlament contra els mecanismes democràtics d'unilateralitat. Perquè la unilateralitat, si té el suport d'una majoria social i és democràtica, no és altra cosa que apoderament de les classes populars. La frenada electoral del 26-J i el creixement de l'independentisme en les seves files són dos indicadors que els actuals dirigents dels comuns tenen davant seu una qüestió de confiança plantejada. A la pròxima columna, més.