Opinió

De set en set

A fe

Segons McNamara, “la línia neurològica entre un sant i un salvatge és primíssima”

A Europa, hem patit una tirallonga recent d'assassinats comesos per persones presumptament religioses: un home atropella més de 80 víctimes a Niça; un adolescent ataca un grup de passatgers xinesos amb una destral, en un tren a Baviera; un altre adolescent mata nou joves a Munic; un capellà és degollat a Rouen... En gairebé tots aquests casos, primer es diu que l'atacant és un pertorbat mental; després es diu que resulta que és un gihadista que s'ha radicalitzat en un tres i no res; i tot seguit es descobreix que l'atac estava planificat fa temps. El sociòleg francès Farhad Khosrokhavar va afirmar fa poc al New York Times que l'exclusió social i la pobresa faciliten aquesta mena de gihadisme. Potser. Però, i els nois de casa bona que van enderrocar les Torres Bessones, per exemple? Segons Patrick McNamara, el director del laboratori neurològic de la Universitat de Medicina de Boston, el fons del problema és el lligam directe que hi ha entre un alt nivell de dopamina a la part dreta del cervell i la intensitat (i distorsió) dels sentiments religiosos. Segons McNamara, “la línia neurològica entre un sant i un salvatge és primíssima”. La fe, diu McNamara, sol augmentar els nivells de dopamina d'alguns creients, fent que siguin més diguem-ne espirituals. Ara bé, si aquest nivell puja més enllà d'un límit determinat, pot convertir la fe en una font d'odi psicòtic envers els no-fidels; i els creients, en assassins. Com ara Lahouaiej-Boulel. O, ja que hi som, Anders Breivik.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.