L'onzè manament

Tinc un amic (molt amic) que és de la Noguera però viu i ha treballat a Barcelona durant molts anys. La coneixença fou per casualitat, havent vist ell la fotografia de portada d'un llibre que vaig publicar el 2006. De llavors ençà no hem deixat de comunicar-nos sovint, bo i meravellant-nos tothora, tant ell com jo, d'aquesta gran amistat. En l'últim correu (ens parlem exclusivament per correus electrònics), em feia saber que pel pont de Sant Joan va fugir cap a un petit hotel rural a muntanya, perquè la bogeria dels petards a Barcelona ha arribat a límits insuportables. Allà al refugi muntanyenc hi va trobar gent pacífica i educada; alguns anaven amb gossos que no va sentir bordar en cap moment, van ser tres dies envoltats de natura i cants d'ocells –diu–. La presència dels animals tenia una explicació: molta gent que té gossos abandona Barcelona perquè, amb el terrabastall de tota la nit,  les pobres bèsties acaben sonades. La revetlla barcelonina de Sant Joan ens va portar a parlar del gran Schopenhauer, quan assegura que el coeficient intel·lectual d'una persona és inversament proporcional a la seva capacitat de generar fressa. I l'amic ho feia també extensiu als Trabucaires de Sant Andreu que cada any per la festa major de finals de novembre, els amarga el despertar del
diumenge fotent un soroll absolutament detestable, a les vuit del matí. De fet, ja em diran si no s'ha de ser una mica especial per despertar la gent, nadons i malalts inclosos, a aquesta hora del matí de finals de novembre amb un “concert” que és com un bombardeig, precisament el dia en què pots dormir i descansar una estona més.  Costums bàrbars. A un altre país que fos civilitzat els ficarien directament a la presó, aquí els subvencionen. El meu amic tornà a Barcelona el diumenge 26 de juny al vespre i diu que, passades les dotze de la nit, encara hi havia alguns torrafaves que tiraven petards al petit parc que tenen davant de casa. I l'endemà era dia feiner, la gent normal  vol i té el dret a descansar. Ben mirat, som un país més aviat un xic estrany: gastem calés per empixonar el veïnatge sense treure'n cap benefici propi, i amb el vist-i-plau cofoi de l'autoritat competent. Estic convençut que Déu, allà dalt el Sinaí en les trifulgues amb Moisès, es va descuidar d'afegir-hi l'onzè manament: “No emprenyaràs els altres, així com no vols que t'emprenyin a tu.”