‘Non grata'

De vega­des veiem a la premsa, o ens infor­men els mit­jans, que tal o tal altre ajun­ta­ment ha deci­dit decla­rar deter­mi­nat ciu­tadà “per­sona non grata”. Sem­pre m'ha intri­gat més que el fet de la decla­ració, els efec­tes reals, la trans­cendència, els resul­tats d'aque­lla decla­ració. Per exem­ple, posem que algu­nes cor­po­ra­ci­ons locals hagin arri­bat a decla­rar el monarca “per­sona non grata”. Li entrarà por
al cap de l'Estat i no posarà mai més els peus en aque­lla ciu­tat? Em sem­bla poc pro­ba­ble, diria que impos­si­ble. En les actu­als coor­de­na­des cons­ti­tu­ci­o­nals, el rei és sobirà de tot el ter­ri­tori.
Per tant, de segur que es prendrà amb un sor­ne­guer som­riure la qua­li­fi­cació. Perquè no hi ha cap ins­ti­tució que pugui limi­tar les pas­ses del monarca dins el ter­ri­tori. Si la per­sona coro­nada s'ho prengués a la valenta i decidís visi­tar
la ciu­tat, voleu dir que la cor­po­ració
ho con­si­de­ra­ria un des­a­fi­a­ment i
res­pon­dria tan­cant-li les por­tes? I que els ciu­ta­dans es gira­rien d'esquena al seu pas?

Decla­rar algú per­sona “non grata” em fa pen­sar en les enra­bi­a­des infan­tils, quan de sobte miràvem acu­sa­do­ra­ment un com­pany i li engegàvem: “–Ah, sí? Doncs ara no t'hi faig”, emprant aquesta tan expres­siva locució cen­trada en el verb tot ter­reny “fer”. Feia bonic dir “són cosins ter­cers, però es fan molt “, tant com era pale­sa­ment defi­ni­tiu decla­rar que “no es feien”. Dei­xant ara de banda l'exem­ple extrem del cap de l'Estat, hem vist ben sovint con­si­de­rar i pro­cla­mar per­sona “non grata” algun ciu­tadà, polític o no. Bon nom­bre de nosal­tres hem decla­rat “no grat” tal o tal minis­tre, oi? Això de manera per­so­nal, però també comen­tant-ho amb fami­li­ars o amics. I fins, posats a bui­dar el pap, podríem fer una enquesta pública sobre quins minis­tres els con­ciu­ta­dans decla­ra­rien de gust que no els fan peça i els inclou­rien en la llista dels “no grats”. Pen­sem en fets recents que de segur hau­rien moti­vat unànime, enèrgica res­posta d'adhesió al rebuig.

Fa anys, un còmic, ja tras­pas­sat, de nom José Luis Coll, que era de Madrid, va actuar a Bar­ce­lona i li van fer una entre­vista a la ràdio cata­lana; l'entre­vis­ta­dora reco­llia pre­gun­tes que els oients feien al còmic, les hi traduïa i en Coll les con­tes­tava. De sobte, el per­so­natge es va negar a res­pon­dre si els oients no li feien les pre­gun­tes direc­ta­ment en cas­tellà. La peri­o­dista li va fer saber, molt tem­pe­ra­da­ment, que era natu­ral que la gent, en una emis­sora de Cata­lu­nya, pre­guntés en català, que sem­pre que fos neces­sari els locu­tors ho tra­dui­rien. L'altre con­tinuà, en to irri­tat,
exi­gint que els ciu­ta­dans pre­gun­tes­sin en cas­tellà. Era una mos­tra d'urc que des­qua­li­fi­cava el visi­tant. Suposo, no ho recordo, que l'entre­vista es deu­ria estron­car quasi de seguida, perquè s'aca­ba­ren les pre­gun­tes. El que sí recordo és que vaig enviar una carta al diari on deia que hi havia gent que es gua­nyava ella sola el qua­li­fi­ca­tiu de “non grata”. Ara: una cosa és el sen­ti­ment i una altra la militància efec­tiva; ho dic perquè no es va pro­duir cap enre­nou, i el públic va omplir el local bar­ce­loní on actu­ava el còmic fent pare­lla amb el seu com­pany Tip. Cal­dria una auto­ri­tat, pro­vi­nent de la llei, coer­ci­tiva, per tal que aquesta qua­li­fi­cació nega­tiva tingués eficàcia. Un ajun­ta­ment declara algú per­sona “non grata” i ha de poder, efec­ti­va­ment, bar­rar el pas al tal indi­vidu si aquest fa l'orni o fa veure que no entén el mis­satge. En un estat propi això podria por­tar-se a la pràctica; ara com ara no passa de ser una decla­ració. Que quedi ben entès.

El terme ‘per­sona non grata' va tenir el seu ori­gen en les rela­ci­ons diplomàtiques. Si entre dos països s'havia produït un con­flicte o la tensió exis­tent deri­vava cap a punts crítics, qual­se­vol dels dos governs, o tots dos, cri­da­ven l'ambai­xa­dor de l'altre i li feien saber, molt fina­ment i edu­cada, que a par­tir d'aquell moment era per­sona non grata. Li dona­ven un pape­ret que infor­mava de la decisió els seus supe­ri­ors i l'acom­pa­nya­ven a la porta. Durant la guerra freda bas­tants països van treure's del damunt fun­ci­o­na­ris d'ambai­xada, dele­gats comer­ci­als, peri­o­dis­tes, que feien espi­o­natge i con­següent­ment eren con­si­de­rats “per­so­nae non gra­tae”. No és grat decla­rar algú no grat. Però veient com ens estan inflant els nas­sos, si arri­bem a tenir estat propi hi haurà fuga de rates “no gra­tes” ja abans que els ense­nyem el pape­ret.