Llach, Bel, Forcadell...

Hi podríem afegir altres noms, especialment el de l'enyorada Muriel Casals, cara visible de la societat civil que ha empès el procés, en el seu cas des de la presidència d'Òmnium Cultural primer i com a independent i membre destacat de la candidatura de Junts pel Sí després. De fet, d'això es tractava. Els partits polítics són imprescindibles, però no en fem prou només amb els partits polítics per bastir els suports suficients perquè Catalunya esdevingui un estat propi. D'això va anar la candidatura de Junts pel Sí, amb la suma de diversos partits encapçalats per CDC i ERC i amb l'afegit d'un grup d'independents que li van donar el segell de ser una candidatura que representava una gran part de la societat civil catalana. Lluís Llach, Carme Forcadell, Germà Bel, però també Eduardo Reyes i tants d'altres, van esdevenir diputats per una llista que el que vol és que sigui l'última que es presenti a unes eleccions autonòmiques en el sentit estricte de la paraula. Ara que estem molt més enllà del que molts es pensaven i encara lluny d'on una majoria voldria arribar, és l'hora de valorar la feina d'una gent que s'hi està deixant la pell i que dóna la cara pel govern presidit per Carles Puigdemont quan sembla que les coses no acaben de rutllar del tot bé. Hi ha hagut moments de dubtes i n'hi tornarà a haver. Com quan la CUP no va aprovar els pressupostos o ara que hauran de decidir si estan o no per l'estat propi en el moment d'haver de votar la qüestió de confiança. Però quan arriben aquests moments d'incertesa és quan aquests independents ofereixen l'equilibri que necessita un instrument com és Junts pel Sí. Sentir parlar l'amenaçada Carme Forcadell fa trempar qui està per l'estat propi, com quan ho fa Germà Bel o Lluís Llach. Serenament, però tossudament, Llach assegura un cop i un altre, al nord, al sud, terra endins o mar enllà que sí, que s'estan fent les coses bé, que si els ciutadans ho volen, Catalunya esdevindrà un estat.