Sixena

No fa gaire més de cent anys que el patrimoni estava sotmès a la incúria, l'espoli i la devastació. En un context de pobresa, les necessitats més peremptòries passaven al davant de les exquisideses de la cultura i de l'esperit. La ignorància era còmplice de desaprensius, i el comerç de l'art nodria les col·leccions dels rics, privats o públics, de mig món.

El risc de dispersió i de destrucció va despertar l'interès per la protecció i la salvaguarda; es feien excursions científiques a la recerca dels testimonis històrics de la llengua i de la cultura, i algunes operacions comercials d'envergadura per vendre grans peces, a magnats americans, van ser neutralitzades gràcies a l'acció de l'Institut d'Estudis Catalans.

Malgrat tot, no es va pas poder aturar del tot la sagnia i l'acaparament de fons en col·leccions molt diverses, ni tampoc els brots destructius, iconoclastes, portats per la fúria revolucionària contra una Església que molt sovint no responia als mandats evangèlics. En contextos com aquests, la tasca desenvolupada per l'IEC i pel que havia de ser el Museu Nacional d'Art de Catalunya va ser exemplar i pionera. Aquests precedents van comptar, i molt, davant del darrer gran brot de violència iconoclasta després de la reacció revolucionària a la insurrecció militar franquista. Es van multiplicar les accions de salvaguarda i es va intervenir, quan es va poder, en els llocs més sensibles i de més risc. Salvaguarda efectiva i transaccions comercials avalen moltes de les operacions que, ara, se sotmeten a tribunals que reescriuen la història. La pregunta clau és si la memòria dels fets és
o no rellevant pels tribunals que prenen decisions. La resposta hauria de ser que sí, sabent que ni Sixena és el Partenó, ni Catalunya l'imperi britànic, però que la dignitat i la legitimitat passen al davant de tot i reclamen la grandesa de la negociació política.