Context descontextualitzat

Ala tardor s'instal·laran dues escultures franquistes davant del Born amb motiu de l'exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. Des de l'Ajuntament de Barcelona s'ha defensat aquesta iniciativa “descontextualitzadora” argüint que “cal generar un debat públic sobre la impunitat de la dictadura”.

Hem aplaudit el contrapunt descontextualitzador de l'urinari de Marcel Duchamp. Hem llegit Lotman per entendre els compassos generacionals entre oblit i memòria. Hem descobert que una via fèrtil de reinterpretació de la Guerra Civil passa per diagnosticar que la democràcia estava aparedada entre dos blocs totalitaris. Escriptors com Amat-Piniella o Semprún revelen que moltes vegades la literatura necessita els artificis de la ficció precisament per reforçar la versemblança dels fets reals. D'acord. Però el problema d'algunes descontextualitzacions, reinterpretacions i ficcions radica al fet que són prèvies a tota contextualització. ¿Què passa, senyora Colau, quan en un país que no ha pogut jutjar el franquisme, la descontextualització és prèvia a tota contextualització? En aquest punt, un troba a faltar la llum insubornable de la realitat, la força mineral dels fets. Ja m'imagino els criminals franquistes i els banalitzadors del franquisme tenint experiències postpostcontext gràcies a aquesta sens dubte transgressora i valenta iniciativa d'exhibir críticament i descontextualitzadament dues estàtues d'un dictador i d'un llegat polític que, arreu d'Espanya, a dreta i esquerra, no para de ser reivindicat i reactualitzat.