Seguint Marco Polo

Estiu, temps de viat­ges i, per als que no en fem, de lle­gir sobre viat­ges. Recu­pero La des­cripció del món de Marco Polo i Rus­tic­he­llo de Pisa, en la tra­ducció de Manuel For­cano (impres­cin­di­bles intro­duc­ci­ons del tra­duc­tor), i men­tre avanço per l'Àsia Cen­tral de la segona mei­tat del segle XIII com­paro aquell viatge amb altres igual de cèlebres. El de Marco Polo i el d'Ulis­ses, per exem­ple, s'assem­blen perquè es tracta del que passa pel camí i no del destí final. Tenen un sen­tit ben dife­rent els viat­ges de Colom a Amèrica o el de l'Apol·lo XI a l'espai. En aquests dos el camí és irre­lle­vant, ine­xis­tent. Els per­so­nat­ges es des­pla­cen pel no res i només interessa l'arri­bada: plan­tar ban­dera, domi­nar les índies o la Lluna. A diferència dels dos pri­mers, en aquests hi és fona­men­tal la tec­no­lo­gia: cara­vel·les i armes, la nau espa­cial i la informàtica de la NASA. M'agrada més el de Marco Polo, perquè seguint-lo tan lluny, i tan poc a poc, conei­xes gran vari­e­tat de ter­res i ciu­tats, algu­nes d'ambi­ent sor­pre­nent­ment simi­lar al de les grans viles actu­als, com Quin­sai, on “tot­hora hom troba gent que ve i va aque­fe­rada en les seves coses”, però també indrets remots com el reialme de Lam­bri, on hi ha uni­corns i homes amb cua.

Polo explica com el Gran Khan admi­nis­tra el seu enorme i hete­ro­geni imperi. Governa des de Cam­ba­luc (Pequín) vol­tat de jut­ges i de “nom­bro­sos redac­tors i nota­ris que resi­dei­xen en aquell palau, cadascú a la seva estança”. De Cam­ba­luc “sur­ten mol­tes rutes que van cap a totes les províncies sepa­ra­da­ment [...] de manera que els mis­sat­gers del Gran Senyor van en totes les direc­ci­ons molt fàcil­ment”. El somni de l'admi­nis­tració cen­tra­lista, amb una elit burocràtica ins­tal·lada a palau, té, com veiem, pre­ce­dents antics i eficaços. El venecià deta­lla la bru­ta­li­tat que els mon­gols apli­ca­ven a la con­questa i a la repressió: províncies cre­ma­des, ciu­tats arra­sa­des, comu­ni­tats ani­qui­la­des sense mira­ments. No és el mateix tracte que obte­nien les regi­ons que li eren fidels, sobre­tot si se'n podien treure bones ren­des. És el cas de l'activa Quin­sai, de la qual ja hem par­lat. Marco Polo va anar-hi a super­vi­sar les enor­mes sumes d'impos­tos que el Khan n'obte­nia, cons­ta­tant que “com que d'aquesta regió el Gran Senyor en treu gran pro­fit, se l'estima d'allò més i fa mans i mànigues per guar­dar-la curo­sa­ment i per man­te­nir en gran pau tota la població”. Pas­sat­ges i més pas­sat­ges que ens fan pen­sar en els temps actu­als, rela­ci­ons de poder i de domi­nació d'ahir i d'avui.

Evo­ca­ci­ons polítiques al marge, el viat­ger Marco Polo, obert al que tro­bava pel camí, va saber donar valor a la manera de ser i als cos­tums de cada poble. D'aquí l'interès i l'actu­a­li­tat de la seva mirada.