Memòria i amnèsia

Totes dues, selectives. Totes dues parlen de nosaltres –i d'ells– segons el que diuen o el que silencien. Parlar del “passat feixista” d'ERC, quan ERC va néixer i créixer quasi com a reacció a l'atmosfera feixista –amb Companys com a símbol de cacera–, o parlar –també des de l'extrema esquerra– de la contraposició entre el 1939 i el 1714 per donar a entendre que hi ha una lluita “obrera” contraposada al “mite romàntic” de la guerra de Successió, és alguna cosa més que ignorar els llibres d'història: és no saber comptar. Perquè entre l'assassinat de Companys i el 1714 no hi ha una immensa muntanya de rellotges de sorra, no. Si ens posem a comptar, i si establim per exemple que una generació –segons els càlculs positivistes de Hume– pot durar trenta i quaranta anys abans de poder parlar de la següent, aleshores ens surt que entre el 1939 i el 1714 hi ha... set generacions. Només set. Set!

És a dir, per ser més precisos: els rebesavis de la generació de la Renaixença, aquesta a la qual tant s'acusa de romanticisme cec i d'inventar-se els mites i la nació sencera, aquests grans imaginadors d'herois fantàstics i de guerres mal interpretades, aquests Víctors Balaguers i Valentins Almiralls, aquests no tenien cap imaginació prodigiosa ni cap deliri paranoic: eren els rebesnéts de la gent que va morir –o sobreviure– el 1714. Els rebesnéts, amb tot el que una gran guerra comporta de transmissió oral de pares a fills quan hi ha veritable trauma. Això ho sabem perfectament nosaltres, besnéts de la Guerra Civil, que encara tenim un sistema polític i una estructura mental basada en els fantasmes transmesos ja no oralment sinó físicament, genèticament, sanguíniament. I si els barcelonins del segle XIX fan els nomenclàtors que fan no és –això segur– per nostàlgia: Villarroel no els queda lluny en el temps, ni les Corts Catalanes, ni la Diputació. Les pedres són recents i la petja urbanística del desastre del 1714 es prova de compensar tan bon punt s'obté un precari autogovern, i per això l'enderrocament apressat de les muralles i la construcció compulsiva de l'Eixample, per respirar, per créixer per fi sense barcelonetes ni ciutadelles. De fet, l'Exposició Universal del 1888 aprofita precisament l'espai del parc de la Ciutadella, construït sobre el que era la fortificació borbònica –anava a dir l'“antiga” fortificació, però no, era present i real i palpable–. I també s'aprofita per a reivindicar Colom al port, i Pau Claris i Roger de Flor i Rafel de Casanova al passeig saló de Sant Joan, i també la indústria i la marina i el comerç en cada porta del parc, i un arc de triomf petitó que no té cap triomf esculpit a cap de les seves parts perquè aquell monument no era pas cap homenatge sinó una promesa. Una invitació.

Quan els catalanistes tan afectats i tan romanticots, repatanis i nacionalistes “inventaven” la seva història, segons pensen avui tant l'extrema dreta com l'extrema esquerra a Espanya i també a Catalunya –sobretot a Catalunya, perquè el lerrouxisme és el pensament genuí català que ven barata Barcelona a les tesis centralistes–, el que feien aquells insuportables cursis era simplement, en llenguatge de memorial actual, buscar les fosses. Buscar-les, rendir-hi homenatge, reivindicar-les, amb noms i cognoms. Com ara fan tantes víctimes de la Guerra Civil i de la postguerra, especialment els dels bàndols perdedors –ho dic en plural perquè hi incloc el bàndol catalanista–, i perquè pocs néts de franquistes s'han posat a buscar fosses de la mateixa manera que pocs homenatges han rebut, els últims 300 anys, les víctimes borbòniques del 1714. No els feia falta. Guanyar reconforta prou.

Per tant, els lluitadors del 1939 contra el feixisme eren fills ideològics dels mateixos que van lluitar contra el centralisme absolutista del 1714, i no només per ideologia sinó també per transmissió directa de cèl·lules i pedres perdedores. L'anomalia que Franco vol resoldre a Catalunya és el fet que arribés una Mancomunitat –200 anys justos després de la derrota del 1714–, que després es consolidés, que s'aconseguís una autonomia producte d'una prèvia proclamació entre separatista i republicana, i que tot això apuntés a prosperitat en l'autogovern, a banda d'una quasi òbvia deriva independentista. Les nacions tendeixen a voler ser elles mateixes. Tot és la mateixa dignitat –la del 1714, la del 1939 i la d'ara– i no hi ha amnèsia selectiva, de dretes o d'esquerres, que ho esborri. Som els besnéts d'aquells que Franco, imitant Felip V, va derrotar.