Més sobre Franco i Colau

Tractava ahir aquesta pobra columna la conveniència d'obrir un d'aquests debats tan estimats per la tribu sobre l'exposició municipal que abordarà el franquisme al Born de Barcelona. Més enllà del capritx de fer cavalcar el general Franco a la sortida del recinte per atraure atencions despistades. L'estàtua eqüestre i equina del dictador no deixa de ser un referent carregat de sal que allunya altres punts d'interès. Els importants. Hi ha gent que considera que no cal remoure el fang del franquisme. Són les anguiles. Viuen en el fang i del fang i volen fer creure al món que no els agrada. N'hi ha que mai no en tindrien prou. Són les víctimes, que en alguns casos només saben fer de víctimes. Però resulta que tenen raó. A Espanya no ha estat possible ni condemnar la dictadura com demanen els cànons de la democràcia real ni honorar-ne les víctimes. Per acabar d'arrodonir el drama, a les escoles ara no se sap ben bé que s'ensenya, malgrat la maldat doctrinària que els atribueix el PP. I la xicalla es dedica a caçar mosques o picatxus. Refrescar la memòria de l'oprobi, per tant, té tot el sentit. I ací ve el dubte amarg. L'Ajuntament que presideix Ada Colau serà immisericordiós amb la memòria de la dictadura en un sentit. En el sentit aparent de classe que el defineix. Però tindrà la mateixa sensibilitat nacional que va marcar, per exemple, Josep Benet al llibre Catalunya sota la dictadura? Ai! La incògnita fa patir. Òbviament, el problema no és només el cavall y su fiel acompañante…