Testosterona nacional

No calia esperar les primeres jornades dels temuts jocs de Brasil per arribar a la conclusió que són com sempre han estat. Una exhibició de banderes, himnes i artèries nacionals. Tota l'atenció de cada país, estat o territori participant es decanta cap a ell mateix. Potser els grecs, que diuen que se'ls van inventar, se'ls miraven, els Jocs, mentre s'implantava la denominada treva olímpica, d'una altra manera. Potser es fixaven més en l'atleta. Si era més ràpid, més alt, més fort o més bèstia. O potser ja passava com ara i cada ciutat o cada illa sumava medalles pàtries per deixar en evidencia els més lents, més baixos i més febles, que, necessàriament, per voluntat dels déus, havien de ser de les altres ciutats o illes. En tot cas, així és ara. El medaller s'ha convertit en una obsessió i cada país, estat o territori compta el bronze, la plata i l'or com si l'hi anessin vida i bandera. Recomano llums i constatar, per exemple, en les transmissions de TVE, l'ardor guerrero dels comentaristes. No són els únics. Perquè Espanya no és diferent, però és més agressiva. L'altre dia un paper d'estrassa de Madrid denunciava TV3 perquè no havia fet cap referencia a Espanya en la primera medalla de Mireia Belmonte, que els pèrfids separatistes s'atrevien a titllar de “catalana”. No, home, no, espanyola com la que més. Sort que aquella va ser de bronze. Si arriba a ser d'or, tornen a sortir encesos i armats de la caserna del Bruc, però aquesta vegada Diagonal amunt fins a Sant Joan Despí.