Opinió

Tribuna

Els falsaris

“No es pot pactar amb qui menteix, amb
qui va contra
el propi territori

“Qui ha estat enemic dels seus, és enemic comú de tots”, diu Ciceró, i conclou, “cap home prudent no ha cregut haver-se de fiar d'un traïdor”. Paraules que aplicades a la política present han de fer pensar a l'hora dels pactes. No es pot pactar amb qui menteix, amb qui va contra el propi territori, amb qui vota contra la riquesa del país avalant pressupostos espanyols que incrementen l'espoli econòmic de Catalunya. I així una i mil referències més quan parlem de pobresa, necessitats, solidaritat o lluita per la igualtat. C's neix a l'entorn d'un fosc personatge covat a la seu d'estudis de La Caixa, algun interès poc digne hi ha d'haver en tal padrinatge; res neix del buit, res creix tant sense que algú ho infli, per això mai no presentaven comptes clars. I què passà? Res, ni en període del PSOE ni del PP.

Un fi dirigent que començà fent ridícules campanyes de pèl a pèl fent-se el modern i progressista, fins a poder pactar des del PSOE d'una pretesa esquerra dolça unitarista, fins a desdir-se de tot i ara poder anar marcant el pas amb el PP. Els vets anteriors ara són mentides dels periodistes. Va tenir el suport inicial de personatges com ara l'exmaoista Jiménez Losantos, far del nacionalisme espanyol excloent; amb ell, expsuqueros de casa bona o periodistes caiguts a la meseta. Quan va arribar al poder el catalanisme popular de pobles i ciutats, barriades de classes mitjanes o de gent treballadora es van posar les mans al cap, tal com va passar amb la Generalitat republicana. Aleshores van convertir-se al franquisme, mai no condemnat en seu parlamentària pel PP o C's, i ara no paren de ser llepes addictes del Tribunal Constitucional; un ens que el PP ha buidat de tota dignitat i honestedat.

Dol a l'ànima haver de parlar semblantment del PSC, en el seu moment tan important i necessari fins que els ideòlegs doctrinaris unitaristes, esquerranosos alliberats –vol dir no treballar i viure amb l'esquena dreta– el van posar a les ordres de Madrid. Falsaris que han muntat estratègies com ara la de la Camarga, amb sexe fàcil, diners, confessions comprades i trampes a desdir d'uns personatges que continuen vivint de la política malgrat estar embrutits fins al clatell.

Són falsaris aquells que reben vots dels electors i després no fan el que havien promès. Clar que la política fa estranys companys de viatge, però en aquests moments tan transcendents de la història de Catalunya la prudència temorenca pot convertir-se en traïció. L'olla barrejada d'Iniciativa, Podem i CSQP vessa indecisió, no és propi de molta gent que en un o altre temps de la història va col·laborar o votar aquestes opcions polítiques i tots els canvis i honestes actituds que proposaven, i que ara veuen que no són ni blanc ni negre, asexuats per por, temor o feblesa ideològica. Que no els passi, com bé escriuen Eduard Puigventós o Gregorio Luri en les biografies de Ramon Mercader i la seva mare, que anys i panys de massa ideologia i doctrina cruel, l'estalinisme, i al final el somni més gran era tornar a Sant Feliu de Guíxols o a Barcelona. Sempre rerepaís i capital es troben. La història, el ser.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.