La penya xunga

En aquest pre­sent d'hiper­con­nexió tec­nològica i de soli­tuds en cadena, costa fer amics de debò. Els amics en majúscu­les trans­for­men la vida, de cop sob­tat, en una festa per­ma­nent. La tribu té un punt de tro­bada, un quar­ter gene­ral, un bar amb gla­mur, éssers estrambòtics en plan­ti­lla, i dos amfi­tri­ons de pri­mera, el de la mirada blau­grisa i el del somrís con­tagiós. Qual­se­vol moment és bo per men­jar, per pren­dre un pre­text líquid, per asseure's al vol­tant d'una taula i riure (o plo­rar) i per can­tar fote­ses (o qüesti­ons capi­tals). L'amis­tat és una cer­tesa: la gràcia és la con­nexió. Una advo­cada ele­gant i jovial pren un Spritz amb una actriu intel·ligent amant de la moda i les nits d'estiu, i d'un actor ben plan­tat i d'ulls llu­ents que ho veu tot i, melangiós, no sem­bla que miri enlloc; un mes­tre d'escola, cami­naire i enci­sa­dor, explica una anècdota a un noi d'ulle­res de pasta negra i som­riure net, ultra­fan de la música i la ràdio; dues noies pri­mes amb dos nens petits embo­li­quen cigar­rets i fan plans per anar a mar men­tre els dos plançons s'esba­tus­sen per un cotxe de joguina. L'una pinta i l'altra escriu. Els grups d'amics s'ente­nen, dis­cre­pen, s'aju­den, guer­re­gen, s'admi­ren, s'empre­nyen. La penya xunga és la més lle­ial de totes: ningú no hi és a la força, el grup ha nas­cut com una flor, per fami­li­a­ri­tat, fran­quesa i bon­ho­mia. Una pare­lla torna de Tailàndia: els ulls màgics d'ella nar­ren el viatge i ani­men el som­riure d'ell sota la gorra i les hores de vol. Amplien la rot­llana de la taula. L'amis­tat, com la seducció, con­sis­teix a crear lli­gams.