La trama

Hi havia qui volia esdevenir papa de Roma per saber la veritat sobre l'existència de Déu i president dels Estats Units per descobrir qui mou els fils de tot el que passa al planeta. No són ambicions fàcils d'abastar i en aquests afers estem condemnats a l'especulació perpètua. Els enigmes més nostrats, però, ens queden molt més a l'abast i només cal que les nostres elits ens convidin a alguna de les seves festasses d'estiu per saber si realment el procés existeix o no. Parlo, òbviament, del procés cap a la independència i de la seva concreció política. I ho dic perquè des que el lideratge va deixar els carrers per enfilar cap a les seus dels partits, sembla haver-se convertit en una excusa argumental, en un d'aquells MacGuffins d'en Hitchcock, mentre la trama de veritat segueix essent la lluita pel poder i la glòria. Si ho miren amb l'ull dret descobriran enormes dificultats per identificar el moment propici per a l'ineludible trencament i com es busquen pretextos per no fer-ho; i si ho miren amb l'esquerre, els trobaran xapotejant en el politiqueig i en batalles com la de l'exposició del Born que només tenen sentit i si es va pel món amb el carnet de militant a la butxaca o a l'ànima. Esperem que la Diada, el RUI o la renovada promesa del full de ruta ens retornin al clima d'insurrecció general i que regni la claredat sobre les cèlebres tres crisis que són la causa dels nostres mals. La crisi nacional, atrapats com estem en una España impossible, corcada pel franquisme i on la dreta arrossega l'esquerra pel mite de la uniformitat; la crisi democràtica, amb els partits majoritaris travessats per la corrupció i les complicitats amb els poders econòmics; i la crisi econòmica, que, com és obvi, s'explica per la immersió en un nou model de capitalisme, més desbocat, més cobdiciós, que empobreix la majoria i crea una societat segregada, agressiva i a la mida dels poderosos. Al nostre país, tant si es cobeja una revolució, com la ruptura amb el règim del 78, com la proclamació d'una república catalana, la resposta ha de ser triple i s'han d'aprofitar les inèrcies. La resta és la coneguda batalla per un poder feble i condicionat, una renovació limitada al fet que nous protagonistes es reparteixin els papers habituals, o la lluita per fer-se un lloc al sol a l'espera que girin les lleis del cosmos. No és fàcil que el somni d'una ruptura sigui tan compartit com ho ha estat fins ara i si ens hem de despertar, dignes però deprimits, ens adonarem que els dinosaures de l'Espanya eterna, d'un sistema democràtic buit i d'un model econòmic devastador, segueixen on eren. Com sempre o pitjor.