Invasors amb xancletes

Una de les notícies d'aquest mes d'agost a Barcelona ha estat el turisme. Hem batut rècords i això ha generat onades de... indignació. El turisme és una de les principals fonts de riquesa a Catalunya, però, com som uns torrapipes, ara resulta que ens molesta que els estrangers que es passegen amb xancletes i mitjons o els que fan olor de crema solar envaeixin els racons emblemàtics de la capital. S'entén que el veïnat estigui molest perquè el seu carrer és literalment envaït per 27.000 creueristes que arriben tots de cop al port de Barcelona, però el problema de la massificació és, sobretot, un problema de control municipal i d'organització dels operadors turístics. Encara ves que aquella notícia que va circular sobre que la Sagrada Família era un objectiu gihadista no la difongués algun veí emprenyat per tant de turista fent-se selfies a l'entrada catedralícia! És cert que cal posar ordre, sobretot pel que fa als falsos habitatges turístics, i fomentar una convivència pacífica entre els autòctons i els viatgers, però no es pot obviar que Barcelona és una de les destinacions més atractives del món. Sempre paga la pena comparar-se amb els altres, per veure que a tot arreu piquen les mateixes puces. Fa pocs anys els italians van recuperar les restes de Pompeia de la destrucció patrimonial, fruit de l'acció de la natura, dels robatoris, de la mala administració, de les vagues de personal i de l'acció espoliadora de la màfia. Tot plegat va fer que a principis d'aquesta dècada la Unesco amenacés de treure a Pompeia la qualificació de patrimoni de la humanitat, cosa impensable per als italians i que hauria revertit negativament sobre el turisme. L'ecosistema creat arran de l'erupció, tal dia com avui de l'any 79, pel volcà Vesuvi, que va arrasar literalment les ciutats de Pompeia, Herculà i Stabiae és fràgil, però. Tant, que l'èxit de les reformes fetes al jaciment són ara un perill. Les restes reben 35.000 turistes diaris i les autoritats rumien mètodes per reduir-ne els visitants. Aquí no es queixen els veïns, es queixen les pedres. La felicitat mai és completa.