Els ous a la cistella

Ben pensat, en el fons tot ve a ser una qüestió d'ous, però el cas és que avui hi ha més catalans disposats a valorar l'audàcia d'aquells que són capaços de posar tota la carn a la graella, que no aquells altres que, recordant el modisme anglès, adverteixen del perill de posar tots els ous en una mateixa cistella. Deu ser que vivim en una època en què ens sobren els ous. És evident. I sembla que això és així per més d'una raó: perquè avui tenim molts més ous que abans i perquè és més fàcil, doncs, aconseguir ous nous en cas que se'ns trenquin els que teníem. I també perquè hem perdut la paciència i la por i tot allò tant dels vells convergents de no fa pas tant del seny, del pacte i del “Vigila, nen, que acabaràs perdent bous i esquelles!”. Durant temps molta gent de la meva edat hem crescut pensant que era molt més correcte dir en català que no es poden posar tots els ous en una mateixa cistella, que no que posarem tota la carn a la graella. Ho he consultat als diccionaris. Em sembla que no és així. Tantes vegades vençuts, reprimits, castigats, amenaçats i insultats, resulta al final de tot que els catalans som també un país mediterrani i que la rauxa ha entrat amb molta més força que no pas el seny a la nostra llengua i, per tant, en el nostre lèxic. I algú em dirà que és per això que ens ha anat tal com ens ha anat. I també tindrà raó. No es tracta, doncs, d'avançar a tall de boig: n'hi ha prou d'avançar d'una vegada. No pas, però, per acabar quedant-nos sense foc, carbó, carn o graella, sinó per poder decidir entre tots quan, quant, què i a on volem coure. Perquè qui no arrisca no pisca, sabeu? I perquè si demanes menys no només és segur que et donaran menys, sinó també que et tindran per més poca cosa. ¿Ho heu entès bé, espanyolistes, botiflers i senyors esteves?