Moments

Aquestes dies s'han publicat multitud d'articles glossant l'extensa i polièdrica biografia de Jordi Carbonell. Avui, la meva aportació es limitarà a subratllar alguns moments i records que m'hi vinculen personalment. I la memòria és sempre selectiva, volgudament o no.

El primer encontre amb Jordi Carbonell és quan ens puja amb uns companys en autoestop a Santa Maria del Camí, arran d'una vaga de fam de Xirinachs al que haviem anat a visitar, impedit per la Guàrdia Civil. El segon és a distància. Com un de tants que va escoltar el seu discurs de l'11 de Setembre a Sant Boi, en representació de l'Assemblea de Catalunya. D'aquelles paraules ens queda: “Que la prudència no ens faci traïdors”, la lloa de l'aportació dels obrers castellanoparlants a la lluita catalanista i la denúncia de la botifleria de cognoms catalans. Un discurs nacional i de classe.

A la primavera del 1977, quan es confeccionaven les llistes entre les forces que es presenten a les eleccions, com a membre del comitè executiu del PSAN, que havia demanat l'abstenció, assisteixo al debat que origina la consulta de Jordi Carbonell sobre l'oferta que ha rebut de tenir una plaça al Senat en l'Entesa dels Catalans. El PSAN li explica la seva postura contrària a unes eleccions que legitimaven el postfranquisme. I Carbonell, que podia haver tingut un protagonisme similar al de Benet en aquest punt de la Transició, renuncia a la plaça de senador garantida.

Durant l'any 1978 té lloc el Congrés del PSAN on Carbonell participa com a convidat. Allà s'estableix la relació política i personal, en el que considero que va ser una tutoria volguda. Són freqüents les visites a casa seva. Parlem del comunisme italià, de la socialdemocràcia rupturista, del patriotisme i la ideologia. Dues ensenyances em quedaren. Les conviccions han de ser fermes amb el risc de ser minoritaris, però mai no s'ha de tenir la vocació de marginal. El patriotisme és l'exemple de Mrs Mary [?] en la seva estada a Londres. Jordi li demana per què cada dia, arribada una hora, desenrosca les bombetes com demana per restriccions el govern laborista, essent ella conservadora. La resposta: per interès nacional, jo obeeixo el govern.

Any 1979. Després del fracàs del BEAN a les urnes, fracassa també l'intent de llista rupturista amb Josep Benet al davant. L'operació és desactivada per les forces del compromesso storico a la catalana: CDC i PSUC. Llavors Carbonell, Oranich, Palmés, Espinàs, Pedrolo, Tísner o Pere Quart es rebel·len contra les concessions de la reforma pactada i se senten representats en la cançó de Lluís Llach No es això, companys, no és això. I decideixen tirar endavant una candidatura a contracorrent. Jordi Carbonell ens entrevista a gent del PSAN: sense vosaltres, diu, la gent de partits (PSAN; FNC; Bandera Roja i Alternativa Verda), Nacionalistes d'Esquerra no té vertebració possible. Aquí comencen vuit anys junts a la direcció de Nacionalistes d'Esquerra.

Any 1981. El cop d'estat de Tejero havia guanyat ideològicament culpabilitzant l'autogovern. La prova n'era l'aparició del Manifiesto contra el català que encara dura en mans de C's. Francesc Codina, Josep Ferrer i jo plantegem a Carbonell la necessitat d'engegar un moviment popular en defensa de la llengua i la nació. D'aquí sorgí la Crida a la Solidaritat on es forgen lideratges com els d'Àngel Colom o Jordi Sànchez.

Anys 1984. Després dels primers fracassos electorals les converses amb en Jordi ens fan arribar a la conclusió que no hi ha altra sortida que confluir amb ERC per renovar-la i rejovenir-la. El primer intent de coalició amb ERC fracassa, provocant sengles escissions que allunyen els dos partits.

Any 1986. Compartim amb Jordi Carbonell la necessitat d'una coalició amb un PSUC disminuït per anar a les eleccions espanyoles com un moviment tàctic sense cap altra finalitat. Però el que havia de ser un moviment tàctic, esdevé estratègic amb l'invent d'Iniciativa per Catalunya.

Any 1989. En aquests moments es bifurquen les nostres trajectòries. Una sèrie de militants de Nacionalistes d'Esquerra en sortim per incorporar-nos a ERC, en què participem del canvi de lideratge cap a Àngel Colom. Recordo una discussió dura, però educada, a Prada, sobre el timing d'abandó de NE cap a ERC. Finalment, però, el 1992 quan s'encaren unes eleccions autonòmiques amb un lema per primera vegada independentista a ERC, Jordi Carbonell es decideix a ingressar-hi de la mà de quasi tota la resta de membres de NE; al mateix temps que Terra Lliure abandonava la via armada i ingressava a ERC.

I l'any 1996, pel seu tarannà llunyà a la guerra de moviments i d'agitació pròpia de l'etapa emergent d'Àngel Colom 1992-1996, Carbonell aposta per la renovació en la direcció d'ERC en una estratègia més pròpia de la guerra de posicions i escorada a l'esquerra. En aquesta etapa n'acaba sent president, essent secretari Carod Rovira. Ens vam tornar a trobar en la direcció.

Aquests són alguns moments compartits amb en Jordi. Home irreductible en les conviccions, però unitarista amb punts de candidesa. Disposat a ser minoritari però no marginal. Avui, allò que era minoritari ha esdevingut majoritari. Jordi Carbonell haurà mort havent vist salpar el vaixell.