Investit per aclamació

Avui Mari­ano Rajoy afronta el pri­mer round del debat d'inves­ti­dura. El pre­si­dent en fun­ci­ons té una majo­ria insu­fi­ci­ent per acon­se­guir ser inves­tit, tot i tenir el suport de 170 dipu­tats, sumant els del PP, els de Ciu­ta­dans i el de Coa­lició Canària. Ho té a tocar: només li fal­ten sis vots favo­ra­bles més o onze abs­ten­ci­ons. Durant tots aquests mesos de sai­net polític, digne de la millor tra­dició tea­tral espa­nyola, la posició del PP ha estat ina­mo­vi­ble. Es pot resu­mir amb un: el PSOE s'ha d'abs­te­nir sí o sí, perquè té l'obli­gació de garan­tir que governi el PP. Sur­re­a­lista. L'acord amb Ciu­ta­dans, i encara més el pacte amb Coa­lició Canària, se la bufen a Mari­ano Rajoy. Els acords ser­vei­xen per mos­trar allò que en Zapa­tero deia “talante” però sobre­tot per posar més pressió als soci­a­lis­tes davant de l'opinió pública i a Pedro Sánchez enfront dels barons que pen­sen sobre Espa­nya el mateix que els dipu­tats del PP. El líder soci­a­lista es manté ferm, però és una fer­mesa impos­tada, perquè no té cap uti­li­tat. Es pot acu­sar el soci­a­lista de no tenir gaire ini­ci­a­tiva, però és que té el mateix pro­blema aritmètic que Rajoy: neces­sita a més d'un acord amb Podem o Ciu­ta­dans (vist que un pacte a tres és impos­si­ble) el suport dels naci­o­na­lis­tes. Ai las! Allò que durant anys va fun­ci­o­nar a l'Espa­nya autonòmica: l'acord amb cata­lans i bas­cos a canvi de qua­tre engru­nes nosal­tres i bons pac­tes els bas­cos, és incon­ce­bi­ble en una Espa­nya on els naci­o­na­lis­tes recla­men el dret a deci­dir. L'únic que explica que Espa­nya esti­gui sense govern és la car­peta cata­lana. La postura de no-diàleg del PSOE i del PP amb els par­tits cata­lans inde­pen­den­tis­tes és una mos­tra fefa­ent que amb aquesta Espa­nya no hi tenim res a gua­nyar i molt a per­dre, com s'ha vist en l'acord entre PP i Ciu­ta­dans. El manual de qual­se­vol bon polític es basa en la capa­ci­tat de nego­ciar amb tot­hom, fins i tot amb els ene­mics. És la clau de la per­vivència que explica, per exem­ple, que tal dia com avui de 1989 l'hàbil Joan Anto­nio Sama­ranch fos rees­co­llit per acla­mació pre­si­dent del COI. És clar que Sama­ranch era català...