Sardanament

El sar­da­nisme ha estat en temps de dic­ta­du­res un focus de resistència cata­la­nista. Ho fou con­tra Primo de Rivera i con­tra Franco. Per això ens moti­ven ani­ver­sa­ris com el que la Gar­riga cele­brarà del 5 al 10 de setem­bre. És el 60è aplec de la sar­dana en aquell poble que, poc després de la fi de la guerra, tingué el coratge de mani­fes­tar, a cel i a cor oberts, les vir­tuts d'ager­ma­na­ment i fer­mesa que enco­mana la dansa naci­o­nal. Fa setanta anys la sar­dana patia una crisi, com tota expressió pública de cata­la­ni­tat. D'uns anys ençà expe­ri­menta una altra mena de crisi: la des­a­fecció del jovent. La sar­dana no està de moda, tot i que és un esplai que con­ju­mina valors espor­tius i cul­tu­rals d'exer­cici físic i men­tal a l'aire lliure: gimnàstica, ritme, càlcul, música emo­tiva i ela­bo­rada. El soci­o­lingüista Miquel Stru­bell opina que hi ha sec­tors que con­si­de­ren que la sar­dana és car­rin­clona. Ho he lle­git en l'entre­vista que ha publi­cat David Pagès en el lli­bre del 48è aplec de la sar­dana de Palamós. Alguns tro­ben, a més, que la sar­dana és monòtona. Sorprèn, però, que els detrac­tors de la sar­dana no tro­bin car­rincló i monòton el country que ara pun­te­gen homes i dones a les pla­ces de Bar­ce­lona amb bar­rets de cow­boy. Què dirien si la sar­dana es ballés amb bar­re­tina? Hi ha joves que tam­poc tro­ben monòton el rap que es balla amb gorra de repar­ti­dor ian­qui de llet. Hi ha un agreu­jant en aques­tes dues dan­ses estran­ge­res: la car­rin­clo­ne­ria del country i del rap ve impo­sada pel deca­dent gust ame­ricà.