Espanya, cada cop més lluny

Al Congrés espanyol aquesta setmana hi ha teatre. I no pas del bo. Més aviat una opereta de poca qualitat, amb actors de segona categoria, que faran veure que són polítics de primera mentre debaten –i no s'entenen– sobre com sortir de l'atzucac en què els votants espanyols els van posar aviat farà un any. Espanya és en el camí de batre uns quants rècords mundials en la categoria d'estats sense govern, demostrant una incapacitat de negociació entre els partits que hauria de fer caure la cara de vergonya als seus principals dirigents. El candidat i president en funcions, Mariano Rajoy, continua, però, com si res. Cara de pal i culpant els altres de no moure's i de no cedir. Com si ell i el PP no haguessin donat mostres d'immobilisme. I al damunt de tot, l'amenaça pueril de les eleccions el dia de Nadal. A Londres, Berlín i París encara deuen riure, però potser que s'ho comencin a agafar seriosament. Vist el panorama, Rajoy deu pensar que unes terceres eleccions potser li acabaran de donar els diputats que li falten. De fet, si després de totes les corrupteles del PP i del trist paper de Rajoy, al juny encara el van votar vuit milions d'espanyols, res no és impossible en l'Espanya actual.

En tot plegat, en aquesta demostració d'una Espanya fallida i incapaç d'assumir les seves responsabilitats, el procés català hi té molt a veure. De fet, la incapacitat per afrontar-ho és en el fons de l'actual atzucac polític espanyol. El reiterat no a la celebració d'un referèndum a Catalunya bloqueja directament els vots independentistes al Congrés. El PSOE, que podria obrir aquesta porta, prefereix amagar el cap sota l'ala d'una suposada Espanya federal en la qual ja ve just que hi cregui algun militant despistat del PSC. Podem, per la seva banda, reitera el seu suport a una consulta, però deixa oberts tots els interrogants possibles sobre l'abast d'aquesta. Vist tot plegat, no us sembla de nou que el millor que podem fer és el que estem fent? Espanya, cada cop més lluny.