Tribuna
Ja fa 40 anys
Els qui acabam de passar la barrera dels seixanta tenim una referència nova i animosa: la de quan teníem vint anys, ara en fa quaranta. Amb aquella edat ens menjàvem un món que no ens agradava. Era antic. Desafiàvem qui manava per la manera que ho feia i ens jugàvem així certificats de bona conducta perquè ens donessin el passaport per a poder veure l'altre món que s'albirava.
Fins i tot alguns posàvem en perill les nostres beques d'estudi, ja que no n'hi havia prou a treure bones notes sinó que la policia “secreta”, que així se'n deia, havia de certificar la nostra fidelitat al règim. I, així i tot, inconscients que érem, no paràvem. Salvar s'Albufera des Grau era consigna. Defensar la natura era transversal a les plataformes antifranquistes que existien. Reunits a llocs allunyats, apagàvem els llums de la casa si es veia un cotxe passar per si podia ser la Guàrdia Civil, entre la ingenuïtat i la inconsciència.
El teatre era, però, el gran vehicle d'expressió que molts utilitzàrem contra la dictadura. Passar la censura ens anava d'un pèl (pensàvem que no se n'assabentaven prou!) i estrenàvem allò que més revolucionari ens semblava. Així, fa més de 40 anys podem dir ara, uns quants inconformistes compromesos amb el que volíem que fos l'illa posàrem en marxa, no us ho creureu, en plena dictadura anticatalanista (!), dues setmanes de teatre dels Països Catalans en anys consecutius a Ciutadella de Menorca.
Recordo que la primera, tot i l'èxit assolit, va deixar deutes a proveïdors diversos. De manera que la fita pel meu debut d'estudiant d'econòmiques fou a l'any següent generar superàvit suficient per a tapar forats anteriors. No ens podíem permetre que, a l'anticatalanisme d'alguns, s'afegís el cabreig, raonable, dels qui no havien cobrat les resultes del nostre atreviment.
Recordo que la plaça Nova de Ciutadella, dia rere dia, s'omplia de gent i amb els seus donatius diversos fèiem calaix. El voluntariat era la base per a reduir despesa. També ja en aquella època diferents industrials ens donaven estaló no cobrant els seus subministraments, ja fos un transport o una pernoctació. No volien, però, ser esmentats en els agraïments: tanta era la por que feia a les empreses aquella nostra associació. I sobretot, per l'èxit de la Setmana, hi col laboraven les companyies, que procedien dels diferents indrets de la geografia de parla catalana. El pacte era sufragar-los els desplaçaments i la manutenció. Amb el compromís que si els organitzadors fèiem un duro després de pagar deutes, els el retornaríem en espècie. Així recordo que amb la Trans sortiren de casa meva quatre garrafes de vuit litres de gin Xoriguer, una dotzena de sobrassades, crespells, cuixots i bisbes amb destí a ca Els Comediants, un dels èxits de la setmana.
De tot això, uns quants seixantins en guardem memòries i grafies. Després vingué El retaule del flautista, que fou per als afectats paraules majors. Després de sis mesos d'assajos, a la quarta representació, envoltada de gran ressò, ens la prohibiren. El mateix any, però, per votació popular el Diari Menorca ens atorgava el premi de “protagonistes de la vida menorquina”. No obstant el reconeixement popular, el muntatge restà prohibit.
Vint-i-cinc anys més tard el mateix grup de revoltosos, molts ja prou acomodats, la tornàrem fer. La repetició de l'èxit va ser la prova de la força del teatre com a instrument de mobilització social. El clam contra l'especulació i la corrupció podria merèixer que als cinquanta anys la reposéssim amb plena actualitat. Records d'estiu, tot el que he esmentat, associables a l'edat i de no fàcil comprensió per als nostres néts.