Les ambaixades del Barça

Ja s'ha dit que la feina del Barça a favor de donar a conèixer Catalunya és molt important. Puc assegurar, per exemple, que molts dels simpatitzants de què disposa avui el nostre país els ha guanyat l'equip blaugrana. Fins i tot, ha sigut decisiu per tal que la premsa de parla espanyola de tot el món hagi après a fer servir la ce trencada. Però aquest estiu he sentit amb goig un altre impacte molt important. No pas de l'equip nodrit de llatinoamericans que ho guanya gairebé tot, sinó d'uns joves que en saben un niu d'ensenyar a jugar a futbol a vailets i que s'han escampat per molts indrets del món.

Per una banda el meu nét, que viu als Estats Units, va fer un curset dels que imparteixen aquests nois junt amb un parent seu a la ciutat de Washington DC. Per l'altra, a poques travessies de casa, en el prestigiat club Atlas de Guadalajara també se n'ha fet un i he esbrinat que se n'han fet molts més. L'Atlas és una institució de lleure molt prestigiada que ofereix una gran quantitat d'atractius i, fins i tot, disposa d'un equip de futbol de primera divisió que ha guanyat una sola vegada el campionat, fa 65 anys. Ja ho diuen ells mateixos, que en són i seran seguidors encara que guanyi... Doncs bé, en tenir-los a prop he aprofitat per espiar el que fan i el meu nét m'ha explicat com els va anar a Washington DC.

El principal objectiu és, naturalment, que els nens s'ho passin bé. Però si a més aprenen a jugar millor, bon profit. Potser, entre tants, un dia trobaran algun crac que arribi a jugar al Camp Nou. Però el que més em va agradar és el catalanisme que inculquen a la mainada, tot cantant l'himne del Barça i difonent l'existència de Catalunya amb un esperit d'igualtat i respecte per a tothom. No deixa de tenir gran valor per mi, per exemple, haver sentit uns vailets que sortien del club de la mà dels seus pares cantant una cosa semblant a “tot el camp, és un clam...”. Suposo que per ara no es pot sentir gaire els resultats de tot això, però al cap dels anys ja es veurà.

Hi ha, a més, una situació interessant: això no costa ni un duro! Al contrari: podem dir que aporta dinerons a la caixa culer. Cal fer, però, una recomanació als monitors, també joves, que de vegades no cuiden el que es diuen entre ells en català, pensant-se que ningú més sap de què parlen. I no és difícil que de vegades facin escarni d'algun vailet. S'ha de tenir en compte que el català ja ha deixat de ser exclusiu dels catalans. Així va succeir a Washington. Poc es pensaven que l'alumne Diego López, de dotze anys, entenia força bé el català i anava fent la traducció als al·ludits, que, és clar, se'n van ressentir una mica. Pel fet que a Estats Units no es fa servir pràcticament mai el cognom de la mare, potser no van copsar aquells nois que el segon cognom del deixeble és Murià.

(*) Al gran futbolista culer Marc Crosas