Un raspall (de dents)

Qui sap si, amb el temps, hi haurà governs estables a Madrid i a Barcelona. Coses més rares s'han vist. De moment, aquí i allà, el tema és veure com s'articulen majories en nom d'un bé superior comú. El petit problema és posar-se d'acord amb la “naturalesa” del bé comú. La unitat sagrada d'Espanya? La independència de Catalunya? L'aritmètica parlamentària, aquí i allà, es mostra poc generosa i els aliats potencials es miren de reüll. I és així com objectius de gran profunditat “perden el nom d'acció”, que deia l'angoixat Hamlet a l'hora de posar-s'hi. A tot això, cal afegir-hi la peculiaritat ibèrica de l'aferrament al càrrec. Sánchez fracassa en una investidura i, contra la lògica democràtica i el sentit comú, no abandona. A Rajoy li passa el mateix al cap d'uns mesos i tampoc se'n va. És la peculiar èpica espanyola de l'absurd. És de justícia recordar, en aquest context, que Puigdemont va tenir un magnífic reflex democràtic quan va demanar sotmetre's a una moció de confiança en veure que no tenia majoria per aprovar els pressupostos. Ara, les causes comunes de gran abast són, per naturalesa, difícils d'articular. Recordin la tràgica fissura entre els que deien primer guanyar la guerra i fer la revolució després, i els que deien que sense revolució no hi havia energia per guanyar cap guerra. Hi ha hagut, també, moments d'il·lusió col·lectiva com la constitució de 1978 que semblava “modernitzar” Espanya d'una vegada. Les diferències de fons, però, sempre tornen. Potser per això he pensat en el raspall de dents de Lady Gregory, una figura clau en el ressorgiment cultural d'Irlanda i el seu procés d'independència. Veient els disturbis causats per dissidències entre els mateixos nacionalistes, en una carta al poeta Yeats se li va escapar una metàfora que traïa les seves arrels aristòcrates: “És la vella batalla entre els que es renten les dents amb raspall i els que ni se les renten.” Potser, en el fons, va d'això, però pocs gosen dir-ho... en públic.