No és només confiança

Quan el 10 de gener pas­sat Car­les Puig­de­mont va ser inves­tit 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ho va fer en unes cir­cumstàncies del tot impre­vis­tes, sor­tint de la seva “zona de con­fort” a l'alcal­dia de Girona (dit en parau­les seves) i assu­mint un full de ruta i un govern que no era el seu. O, si més no, que ell no havia con­fec­ci­o­nat. Nou mesos després, com si fos un part, Puig­de­mont se sot­met avui a una qüestió de con­fiança que en el fons és la seva inves­ti­dura de veri­tat. Perquè avui tindrà l'opor­tu­ni­tat de pre­sen­tar el seu full de ruta, de dir-nos clara­ment on som (Puig­de­mont sol par­lar clar) i d'adver­tir-nos dels esculls als quals ell, el seu govern i tots ple­gats hau­rem de fer front en els pro­pers mesos.

Demà al Par­la­ment no es votarà només la con­fiança a Puig­de­mont. Es votarà sobre­tot la con­fiança al full de ruta que pre­senti. Perquè ell, fins i tot ell mateix, es con­si­dera un ele­ment secun­dari. L'objec­tiu final és tan gran, tant, que la resta hau­ria de ser secun­dari. Per a tots.

Avui i demà es debat la qüestió de con­fiança, sí. Però a par­tir d'ara ja no només caldrà con­fiança. Caldrà deter­mi­nació, una deter­mi­nació com la que el pre­si­dent ha mos­trat des del pri­mer dia, i caldrà lle­ial­tat i cohesió. Al govern, que n'hi cal, i fora del govern, tant de bo que més enllà del grup par­la­men­tari de la CUP. Vull dir, ara que està tan de moda l'expressió, que la qüestió de con­fiança a Puig­de­mont (o la seva inves­ti­dura de veri­tat, com a mi m'agrada dir-ho) hau­ria de ser un punt d'inflexió i el moment de posar punt i final de veri­tat al joc de la puta i la Ramo­neta. Inter­pre­tin-ho com vul­guin.

Perquè si final­ment Puig­de­mont deixa avui clara la seva volun­tat d'arri­bar fins al final del procés, i de fer un referèndum sí o sí, s'obrirà un període deter­mi­nant, ple de ris­cos, d'obs­ta­cles i de dub­tes. Però també d'opor­tu­ni­tats. Tot ple­gat (si n'era de sen­zill!) es podia haver resolt amb diàleg, amb un referèndum pac­tat, però no ho han vol­gut ni ho vol­dran (per més cri­des a Espa­nya que avui torni a fer Puig­de­mont), i ara Cata­lu­nya haurà de seguir per un camí can­te­llut, com­pli­cat i ple d'entre­bancs que només es podrà superar amb deter­mi­nació. No només amb con­fiança. A nou mesos dels divuit pro­me­sos, ara cal alguna cosa més que la con­fiança. Cal fide­li­tat. A Puig­de­mont, però sobre­tot als mili­ons de cata­lans que, any rere any, hem sor­tit al car­rer cada cop que ens ho han dema­nat (i ho tor­na­rem a fer quan cal­gui). I això, la fide­li­tat a l'encàrrec que els vam fer, és el que avui, demà, la set­mana vinent i l'altra tenen l'opor­tu­ni­tat de demos­trar aquells qui cre­uen que Cata­lu­nya té dret a deci­dir el seu futur. El PDC, ERC, la CUP, però també CSQP, que un dia o altre també haurà de sor­tir de la seva zona de con­fort.

Puig­de­mont s'ha gua­nyat a pols que li fem con­fiança, i s'ha gua­nyat el dret a fer un cop de puny sobre la taula a par­tir d'ara i quan sigui neces­sari. Però no és només con­fiança a Puig­de­mont el que ens cal. Perquè no ho podrà fer sol. És con­fiança en el procés, en la seva recta final. És el moment de pre­gun­tar-se si hi cre­iem. Puig­de­mont –ho ha dit en més d'una ocasió (“m'hi jugaré la pell”, va afir­mar en l'altra inves­ti­dura)– està dis­po­sat a arri­bar fins al final. Hi està Esquerra? Hi està la CUP? Hi està el PDC? Hi està el govern? Si la res­posta és que sí, el que ara se'ns pre­senta com a nous esculls (el debat de política gene­ral, l'apro­vació dels pres­su­pos­tos o la con­vo­catòria d'unes ter­ce­res elec­ci­ons espa­nyo­les) no ho hau­rien de ser. De cap manera. Hauríem de dei­xar-nos de debats estèrils i anar per feina. Aznar no pot tenir raó. I per evi­tar-ho, ens caldrà anar a totes. Això és el que es vota demà.