No és només confiança

Quan el 10 de gener passat Carles Puigdemont va ser investit 130è president de la Generalitat ho va fer en unes circumstàncies del tot imprevistes, sortint de la seva “zona de confort” a l'alcaldia de Girona (dit en paraules seves) i assumint un full de ruta i un govern que no era el seu. O, si més no, que ell no havia confeccionat. Nou mesos després, com si fos un part, Puigdemont se sotmet avui a una qüestió de confiança que en el fons és la seva investidura de veritat. Perquè avui tindrà l'oportunitat de presentar el seu full de ruta, de dir-nos clarament on som (Puigdemont sol parlar clar) i d'advertir-nos dels esculls als quals ell, el seu govern i tots plegats haurem de fer front en els propers mesos.

Demà al Parlament no es votarà només la confiança a Puigdemont. Es votarà sobretot la confiança al full de ruta que presenti. Perquè ell, fins i tot ell mateix, es considera un element secundari. L'objectiu final és tan gran, tant, que la resta hauria de ser secundari. Per a tots.

Avui i demà es debat la qüestió de confiança, sí. Però a partir d'ara ja no només caldrà confiança. Caldrà determinació, una determinació com la que el president ha mostrat des del primer dia, i caldrà lleialtat i cohesió. Al govern, que n'hi cal, i fora del govern, tant de bo que més enllà del grup parlamentari de la CUP. Vull dir, ara que està tan de moda l'expressió, que la qüestió de confiança a Puigdemont (o la seva investidura de veritat, com a mi m'agrada dir-ho) hauria de ser un punt d'inflexió i el moment de posar punt i final de veritat al joc de la puta i la Ramoneta. Interpretin-ho com vulguin.

Perquè si finalment Puigdemont deixa avui clara la seva voluntat d'arribar fins al final del procés, i de fer un referèndum sí o sí, s'obrirà un període determinant, ple de riscos, d'obstacles i de dubtes. Però també d'oportunitats. Tot plegat (si n'era de senzill!) es podia haver resolt amb diàleg, amb un referèndum pactat, però no ho han volgut ni ho voldran (per més crides a Espanya que avui torni a fer Puigdemont), i ara Catalunya haurà de seguir per un camí cantellut, complicat i ple d'entrebancs que només es podrà superar amb determinació. No només amb confiança. A nou mesos dels divuit promesos, ara cal alguna cosa més que la confiança. Cal fidelitat. A Puigdemont, però sobretot als milions de catalans que, any rere any, hem sortit al carrer cada cop que ens ho han demanat (i ho tornarem a fer quan calgui). I això, la fidelitat a l'encàrrec que els vam fer, és el que avui, demà, la setmana vinent i l'altra tenen l'oportunitat de demostrar aquells qui creuen que Catalunya té dret a decidir el seu futur. El PDC, ERC, la CUP, però també CSQP, que un dia o altre també haurà de sortir de la seva zona de confort.

Puigdemont s'ha guanyat a pols que li fem confiança, i s'ha guanyat el dret a fer un cop de puny sobre la taula a partir d'ara i quan sigui necessari. Però no és només confiança a Puigdemont el que ens cal. Perquè no ho podrà fer sol. És confiança en el procés, en la seva recta final. És el moment de preguntar-se si hi creiem. Puigdemont –ho ha dit en més d'una ocasió (“m'hi jugaré la pell”, va afirmar en l'altra investidura)– està disposat a arribar fins al final. Hi està Esquerra? Hi està la CUP? Hi està el PDC? Hi està el govern? Si la resposta és que sí, el que ara se'ns presenta com a nous esculls (el debat de política general, l'aprovació dels pressupostos o la convocatòria d'unes terceres eleccions espanyoles) no ho haurien de ser. De cap manera. Hauríem de deixar-nos de debats estèrils i anar per feina. Aznar no pot tenir raó. I per evitar-ho, ens caldrà anar a totes. Això és el que es vota demà.