L'esperpent fa ombra a la confiança

El debat sobre la qüestió de con­fiança va sem­blar més un debat de política gene­ral fet una set­mana abans del que tocava. Més que mai en l'últim any, la política espa­nyola hi va ser molt pre­sent. Les cor­re­dis­ses de les càmeres de tele­visió per aga­far al vol decla­ra­ci­ons del líder del PSC, Miquel Iceta, van ser una de les estam­pes que va dei­xar el dia en què es deba­tia si Puig­de­mont seguia de pre­si­dent o no. La implosió del PSOE, com aquell qui diu en directe, i el blo­queig en la gover­na­bi­li­tat de l'Estat van esquit­xar les inter­ven­ci­ons de l'opo­sició i les rèpli­ques del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Lluís Rabell, de Cata­lu­nya Sí que es Pot (CSQP), es va decla­rar “col­pit i indig­nat pel cop d'estat al PSOE pro­mo­gut pels poders econòmics”. Puig­de­mont també va mirar de reüll cap a Madrid, en afir­mar, irònica­ment: “Amb els elo­gis que li hem dedi­cat vostè i jo [Rabell i Puig­de­mont, a Sànchez], no sé si li hem com­pli­cat una mica més la vida.”

Com que la política és feta de ges­tos, Rabell i el cap de l'exe­cu­tiu català van esce­ni­fi­car un des­glaç en les rela­ci­ons i una recons­trucció de l'espai favo­ra­ble al referèndum. Però si els ges­tos més pau­sats van ser la tònica del matí, a la tarda van domi­nar l'abran­da­ment, amb un punt de “qui la diu més grossa”. Si Puig­de­mont va insis­tir en la neces­si­tat de crear una “cadena de con­fi­an­ces”, una altra cadena va sor­tir més enfor­tida: l'iso­la­ment del PP, la cadena de con­sen­sos con­tra el govern del PP, la seva inca­pa­ci­tat per for­mar govern i les for­mes extre­mes del seu líder a Cata­lu­nya, Xavier García Albiol, que va arri­bar a insi­nuar que C's s'ofe­ria a pac­tar amb els cata­la­nis­tes. Es va fer més evi­dent que mai que “el pro­blema català” és un pro­blema per a la gover­na­bi­li­tat de l'Estat, encara que Albiol ban­degés aquesta cir­cumstància en la seva inter­venció, far­cida d'atacs furi­bunds i per­les alar­mis­tes que tant és si estan lli­ga­des a la rea­li­tat o no. Uns atacs que van des­vet­llar el més enso­nyat dels dipu­tats, quan pas­sa­ven pocs minuts de les tres de la tarda.

Al matí, la sessió havia aca­bat a quarts d'una del mig­dia, cosa que va crear, per un moment, un petit oasi: sem­blava que el Par­la­ment s'acos­tava al para­digma euro­peu pel que fa a la raci­o­na­li­tat horària. Fins i tot la pre­si­denta del Par­la­ment, Carme For­ca­dell, va comen­tar, en to distès, en aban­do­nar l'hemi­ci­cle, que tot­hom podria dinar a una hora més raci­o­nal, que és un dels bene­fi­cis que pre­gona la reforma horària. I efec­ti­va­ment, dipu­tats i peri­o­dis­tes van dinar d'hora, encara que, això sí, el res­tau­rant del Par­la­ment no ser­veix plats fins a la una del mig­dia. Però la concòrdia con­ti­nen­tal es va dei­xar enrere a la tarda, i la cam­bra, durant algu­nes esto­nes llar­gues, es va abo­nar més a la fanfàrria medi­terrània. Albiol va gas­tar un to clara­ment ofen­siu, cul­mi­nat amb una tira­llonga de des­qua­li­fi­ca­ci­ons, que de nou el va allu­nyar del que havia uti­lit­zat la líder de l'opo­sició i de l'uni­o­nisme a Cata­lu­nya, Arri­ma­das. Albiol va pro­vo­car reac­ci­ons d'esva­lot a l'hemi­ci­cle, com quan es va adreçar en to amenaçador, de bara­lla de car­rer, a Puig­de­mont: “Ni vostè ni ningú con­vo­carà un referèndum il·legal a Cata­lu­nya, m'ha entès bé.” El pre­si­dent s'hi va tor­nar recor­dant-li “el ridícul monu­men­tal” del PP en no poder for­mar govern a Madrid i les ofen­ses que havia llançat, uns minuts abans, con­tra el seu soci pre­fe­rent, C's. “Vostè és de la CUP; pensa, sent i actua com la CUP”, va etzi­bar Albiol al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, dedi­cat a enves­tir la seva aliança amb els anti­ca­pi­ta­lis­tes. D'això, del que va qua­li­fi­car de “burla cons­tant”, es va dol­dre la por­ta­veu de la CUP, Anna Gabriel, que va fer una inter­venció de mar­car per­fil propi
i distàncies amb Puig­de­mont, d'evi­tar-li donar “cap xec en blanc”. La cadena de con­fiança a esto­nes va sem­blar un fil prim. Quan va ser rati­fi­cat com a pre­si­dent, alguns dipu­tats de la CUP es van estal­viar els aplau­di­ments.

Abans, encara hi va haver una altra pujada de tensió, quan el pre­si­dent de JxSí, Jordi Turull, abso­lu­ta­ment des­bo­cat, va repar­tir cle­ques a tots els grups de l'hemi­ci­cle. “Car­re­gar-se la democràcia és el que fa Fernández Díaz i tota la seva banda, perquè són una banda, una bar­reja d'El padrino i Tor­rente, el brazo tonto de la ley”, és, per posar un exem­ple, la perla que va dedi­car al PP. “Seré molt breu per no espat­llar-ho”, va dir a la CUP. Però els ànims van que­dar ence­sos, amb tota l'opo­sició indig­nada. Fins i tot Joan Cos­cu­bi­ela (CSQP) va dema­nar la paraula per dir que pas­sa­rien per alt la inter­venció de Turull. El rebom­bori va fer que a la pre­si­denta del Par­la­ment, Carme For­ca­dell, gai­rebé li passés per alt donar l'última paraula a qui se sot­me­tia a la qüestió de con­fiança.