Aval a Rajoy amb esquinç
El candidat conservador engegarà avui el segon mandat amb els partits de l'esquerra barallats entre si i inhabilitats per formar un front comú contra el PP
Sánchez manté el misteri sobre el seu vot fins al final
Mariano Rajoy sortirà avui investit president de l'executiu espanyol després de tres agòniques sessions en què s'ha visualitzat la trencadissa que s'ha produït dins les files socialistes. El candidat del PP podrà presumir de ser el primer inquilí de La Moncloa que accedeix al càrrec amb el vistiplau del principal partit de l'oposició. I, a més, podrà respirar tranquil durant una temporada: els rivals de l'esquerra, internament, estan més dividits que mai, i la nul·la sintonia entre el PSOE i Podem els incapacita per establir un front comú per complicar-li l'existència. De moment, la pitjor part se l'endú el socialisme, que necessitarà temps per reinventar-se dins i fora del Congrés. Elaborat a corre-cuita, en el debat de dijous passat es va confirmar que no ha aconseguit imposar un relat creïble per a un aval sobtat. I en la votació d'avui quedarà en evidència la fràgil autoritat de la gestora. Ahir a la nit, 14 dels 85 diputats confirmaven el seu no a Rajoy, en contra del mandat del comitè federal que els obliga a abstenir-se. El bloc monolític que exigien Javier Fernández i Susana Díaz s'esquinçarà durant la votació, i el més complex serà gestionar l'endemà de la revolta.
A més dels set parlamentaris del PSC, els dos de les Illes Balears i el representant de Nova Canàries –que segueixen les consignes de les seves respectives direccions–, n'hi ha cinc més que ho faran a títol personal: les independents Margarita Robles i Zaida Cantero, l'aragonesa Susana Sumelzo, el basc Odón Elorza i la gallega Rocío Frutos. Altres diputats que s'havien apuntat a la rebel·lió han anat claudicant en els darrers dies i han anunciat que acataran la disciplina de vot.
Convencent indecisos
Els partidaris de l'abstenció han esgotat fins al darrer minut per convèncer els indecisos, i anit seguien intentant posar fi a les últimes resistències per reduir el nombre de desercions. Però, més enllà de si quantitativament seran molts o pocs, el gran misteri continua sent què farà finalment Pedro Sánchez.
Ahir al matí, l'exsecretari general es passejava pel Congrés enmig d'un gran rebombori davant la possibilitat que anés al registre de la cambra per presentar la seva renúncia com a diputat per no haver de participar en la votació d'avui. Sánchez va aprofitar el matí per reunir-se amb antics col·laboradors. S'assegura que els continuava demanant el seu parer sobre quina creuen que és la millor opció. El ventall de possibilitats és ampli i ell mateix jugava a les travesses amb la resposta enigmàtica que va donar dijous al vespre: “Ja ho veureu dissabte [per avui]”, assegurava.
A partir d'aquí, fins i tot en el seu entorn s'instal·lava la confusió i s'intentava interpretar d'alguna manera les seves paraules: plegarà per no haver de votar, votarà no i lliurarà l'acta, votarà no i es quedarà, acatarà la disciplina i no renunciarà al seu escó... Les opcions són diverses, però tot fa pensar que el misteri no es resoldrà fins a l'últim moment. En tot cas, si se'n va abans d'hora, té fins a les dues per anar al registre.
Sánchez, però, no tenia gens clar que deixar el Congrés fos una bona sortida si té intenció de convertir-se en l'oposició als plans de Fernández i Díaz, perquè li suposaria perdre visibilitat, però primer ha de resoldre l'escenificació del seu vot i les conseqüències que un exsecretari general no acati una resolució del comitè federal. Té por que això l'inhabiliti per tornar-se a presentar. La vella guàrdia, en aquest cas representada per l'extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ho tenia força clar: “Estic segur que els que votin no, tindran la decència de marxar.” I això, sens dubte, incloïa Sánchez, però també el PSC. Perquè Ibarra no és gens partidari d'indultar-los: “Ha arribat el moment de dir prou, que se'n vagin pel seu camí.”
El futur del PSC
En els darrers dies, els detractors del PSC han anat creixent. I si bé no tots són tan vehements o específics com Ibarra, dins del socialisme estatal es diu que, després de la votació, i en espera del congrés dels catalans, serà el moment de posar fil a l'agulla per revisar les relacions entre els dos partits. La qüestió, però, és que sembla que tot plegat quedarà en una revisió a la baixa de qüestions orgàniques –la participació en el comitè federal o el paper que puguin tenir en els congressos estatals–, mentre que es preservaran els interessos electorals. I la renúncia del PSC, coneguda ahir, a plantejar el debat de la consulta a la canadenca podria ajudar a relaxar la tensió actual.
Però les del PSOE no són les úniques aigües de l'esquerra que baixen tèrboles. A Podem, la mala relació entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón per una qüestió estratègica, però també de lluita de poder intern –com s'està veient aquests dies en el control de la federació de Madrid–, resulta cada vegada més asfixiant per als diputats que els envolten. Les sortides de to i les actuacions exagerades dins del Congrés del secretari general de la formació morada són celebrades per una part dels diputats i alhora exasperen els afins al seu número dos. El seu temor és que se'ls acabi adjudicant el cartell de radicals i extremistes i que perdin l'oportunitat de consolidar-se davant l'opinió pública com el primer partit de l'oposició aprofitant l'actual descomposició socialista. Errejón, si més no, no amaga que preferiria mantenir la línia moderada que Podem va exhibir durant la campanya del 26-J, mentre que Iglesias ha decidit recuperar les essències fundacionals, i durant la seva intervenció de dijous passat en va donar un bon exemple.
Els riscos de la protesta
Però el que veritablement neguiteja aquest bàndol són els efectes col·laterals de la manifestació convocada avui a les portes de la cambra baixa amb el lema Davant el cop de la màfia, democràcia. No a la investidura il·legítima. En la convocatòria, es veu Rajoy, Felipe González i Susana Díaz amb una pistola a la mà, i també s'hi ha inclòs la imatge de Felip VI. Si bé assegura no compartir la literalitat del lema, Iglesias no se n'ha volgut desmarcar, tot i el risc que alguns dels seus col·laboradors detecten en una trobada que podria acabar amb incidents.
Aquesta complicitat del líder morat va provocar, precisament, el setge dels dirigents del PP, el PSOE i Ciutadans, durant el debat de dijous passat, i ben segur que es repetirà avui aprofitant la coincidència del ple i de la manifestació. La delegació de l'executiu espanyol a Madrid ha volgut blindar de policies la rodalia del Congrés, i alhora emfasitza el caràcter perillós de la protesta. I, mentrestant, se suggereix que, entre els convocants i els organitzadors, hi ha grupuscles de l'extrema esquerra i gent molt propera a Podem. La direcció d'aquest partit, però, negava rotundament que hi estigui al darrere. “Nosaltres anem de cara i, quan convoquem una manifestació, ho diem”, etzibava Errejón. Els que sí que hi estan implicats són els seus socis d'IU.
La protesta està previst que comenci a les 17.45, i la direcció morada ja ha confirmat que té intenció d'apropar-se a la Puerta del Sol per saludar els manifestants i expressar-los el seu pesar pel fet que no hagi estat possible desallotjar el PP de La Moncloa. D'allà es dirigiran cap a la cambra baixa, on a les 18.30 s'iniciarà el darrer debat, que ha de concloure cap a les 20 hores amb la segona votació d'investidura, en què el candidat del PP només necessita sumar més vots a favor que en contra.
El sector d'Errejón assumeix que no es podrà evitar la fotografia amb els manifestants, però en volen minimitzar els efectes. “Hem de tenir cura, ja que hi haurà molt d'interès perquè, el mateix dia que Rajoy compra el bitllet per anar a Brussel·les a negociar més retallades, només es parli de tanques”, alertava el número dos, i insistia: “No volem participar en una maniobra de distracció.”
