Memòria històrica
“«De moral muy dudosa»”
La maquinària repressiva franquista recrimina a les processades el fet de ser males esposes, males filles i males mares; en definitiva, males dones
El règim va anul·lar els divorcis i després va retreure a les dones haver viscut “maritalment” amb homes que no eren l'espòs
Mullers i mares eren penalitzades per l'actuació de companys o fills
La justícia repressiva franquista no solament presentava les dones com males persones, sinó com males dones. Eren descrites com pèssimes esposes, mares i filles. “Era de moral muy dudosa y, según su propia madre, ha vivido maritalmente con varios hombres.” Així acusaven Elionor Malich Salvador, natural del Molar (Priorat). Sovint els sumaríssims es referien d'aquesta manera críptica al fet que el nou règim no va admetre els divorcis i els va anul·lar. Moltes dones es van trobar que tornaven a estar casades amb l'home de qui s'havien divorciat, però havien refet la seva vida sentimental amb altres parelles. La dictadura va voler posar fi al model de dona lliure.
Les dones havien obtingut plena capacitat jurídica amb la República, però el nou Codi Civil franquista va dictar l'obediència al marit i va establir que el matrimoni fos indissoluble. Als anys quaranta la població femenina activa amb prou feines superava el 8% i no va ser fins al 1962 que les dones casades van poder treballar amb el permís del marit.
Com a filla, qualificaven Malich de maltractadora; com a esposa, criticaven que estava unida a un home que no era el marit, i com a mare, li retreien que havia obligat el fill a anar al front i havia desertat. Les dones eren penalitzades per l'actuació de companys i fills. Les acusacions insistien en arguments morals: “De pésima conducta, se manifiesta siempre como izquierdista, maltrata a su propia madre, es conocida por el apodo de «La Roja», propaga las ideas comunistas y es de moral muy dudosa.”
Malich era portera, un col·lectiu professional que va viure durament la repressió. Centenars de porteres passaven per les presons franquistes, com Cristina Fernández Perera. Novament, en el sumaríssim apareixen testimonis amb comentaris propis del perfil que justament denunciaven: “Cristina es una persona muy chillona y entrometida y el marido otro por el estilo.” En l'afany per incriminar-li el que fos, l'informe policial li acaba atribuint poc menys que haver endossat la poma a Adam: “[...] Siendo de conducta depravada, ya que para dar celos a su esposo le decía que el hijo de ambos trató de violarla.”
Lleonesa (de Villasinde), Fernández tenia 39 anys i va ser assassinada al Camp de la Bota el 13 de maig del 1939, acusada de pertànyer a la UGT, de vanagloriar-se de matar un tinent i de denunciar un sacerdot.
El dilema de la catequista
“Yo pido clemencia para una pobre mujer que no ha hecho nada más que ser víctima de quien no contento con la sangre derramada quiere ahora cebarse en mí.” En la seva última carta, Inés Giménez Lumbreras suplicava que li commutessin la pena de mort per la pena immediatament inferior. Va ser sentenciada per haver actuat d'“agente espía” de la policia republicana, haver delatat persones de dretes i haver participat com a acusació en els judicis que els van dur a la mort.
En la seva imploració, la dona, originària de Madrid i veïna de Barcelona, reiterava que era innocent, al·legava que havia estat catequista membre de la Joventut Catòlica Femenina madrilenya –n'aportava documentació que corroborava la seva conducta col·laboradora en tot moment amb totes les seves energies a favor d'Espanya– i que les seves idees van ser sempre “nacionalistas”. La “fatalidad”, en paraules seves, va voler que agafés confiança amb un agent que la va enganyar presentant-se amb idees afins a les seves per captar la seva simpatia. “Se me presentó el dilema de estar con él o ir con los denunciados al foso”, argumentava. I, davant de tal disjuntiva, “coaccionada además moralmente y materialmente”, va sucumbir i va declarar contra els desventurats.
El consell de guerra detalla l'estat de nervis en què es trobava. Va ser víctima d'un atac epilèptic i va quedar inconscient mentre li prenien declaració. L'historiador Joan Corbalán, a Justícia, no venjança, reprodueix una entrevista a la filla de Giménez, Hortensia, que explica que no va conèixer la mare, més enllà de cartes, en què va trobar humanitat i sensibilitat. “Yo me he enterado por una tercera persona que hubo un matrimonio civil, pero al terminar la guerra ya no era válido”, recorda. Va tenir una infància que va ser una tortura, com moltes famílies de considerats rojos. A l'escola de monges li deien que, com que el matrimoni civil dels pares ja no valia, no tenia pare. “Me casé, tuve hijas y nietos, pero no hay consuelo para lo que pasó –lamenta–. Tengo muchas, muchísimas cartas de mi madre, las guardo todas. La admiro mucho. [...] Por mediación de cartas puedes llegar a conocer a una persona. Esas cartas me han hecho llorar.”
“Assessora d'assassins”
Amb Virgínia Amposta Amposta, els dos veïns de Sant Vicenç dels Horts que la van denunciar van utilitzar terminologia gairebé hilarant si no fos que va tenir conseqüències fatals: “Asesora del comité de asesinos” i “autora directa de incitaciones”. El jutge instructor va comprar el terme assessora per decretar-ne la mort. Havia estat presidenta de la secció d'oficis varis de la UGT i, segons la Falange, “ella con su persona influenció a todos los desmanes y atropellos que se cometieron contra personas católicas y de orden del pueblo”. L'Ajuntament ho secundava. Natural del Pinell de Brai (Terra Alta), Amposta vivia a Viladecans, on feia de professora: “Fue maestra de párvulos, lo cual aprovechó para hacer entre ellos propaganda disolvente.” Adoctrinament de nens: l'acusació ve de lluny.
