Suposicions letals

Tru­quen a la porta del número 3 del car­rer de l'Església. La Matilde i la seva amiga Lola es pre­gun­ten qui deu ser a dos quarts de vuit del ves­pre. Al replà apa­reix Josep Soto, pre­si­dent del Comitè Revo­lu­ci­o­nari de Sils: “Matilde, arre­gla't imme­di­a­ta­ment que hem de sor­tir.” Minuts després ja estan a punt. A fora les espera un vehi­cle amb cinc homes. Les dues dema­nen a Soto cap on van i per què, però els res­pon amb eva­si­ves. D'una manera impre­cisa les des­patxa dient que es diri­gei­xen cap a un poble pro­per a Girona, on hi ha hagut una espècie d'aixe­ca­ment i que les viles veïnes s'han de mobi­lit­zar per sufo­car-lo.

Però la Matilde, mal­grat haver nas­cut a Reus, des dels anys 20 que viu a Sils i es coneix sufi­ci­ent­ment la con­trada perquè li pugi la mosca al nas. S'estra­nya quan com­prova que no es diri­gei­xen a Girona, sinó que van cap a Riu­da­re­nes. Arri­ben a una gran casa pai­ral; no podria pre­ci­sar-ne el nom ni la situ­ació exacta. Sem­bla que és cap a la car­re­tera de l'Esparra o, almenys, en el tra­jecte entre Riu­da­re­nes i Santa Coloma de Far­ners. En Soto entra a la casa i en surt poc després amb una jove, a qui la Matilde no coneix. “Vinga! Puja al cotxe”, li crida. Se'n tor­nen pel mateix camí, tra­ves­sen Sils i van més enllà de Girona, fins a un indret inde­ter­mi­nat. En Soto fa cami­nar unes pas­ses la dona, treu una pis­tola i dis­para. Cau morta. És Con­cepció Viñolas, ger­mana del rec­tor de l'Esparra.

La Matilde i la Lola roma­nen al cotxe i pre­gun­ten esgar­ri­fa­des per què l'ha matada. “Hi ha una fei­xista menys” és la res­posta. De tor­nada a Sils s'atu­ren un moment a Girona, en aquest cas perquè els homes pren­guin un got de llet. La Matilde no tor­narà mai més a acom­pa­nyar en Soto, hor­ro­rit­zada pel que ha hagut de pre­sen­ciar.

Aquesta és la seva versió, espe­ci­al­ment deta­llada en una decla­ració reco­llida al con­sell de guerra. La Matilde intenta tor­nar a la vida nor­mal. La Gene­ra­li­tat la nomena pro­fes­sora de par­vu­lari al poble. Després gua­nya Franco. En Soto li demana que marxi de Sils, l'avisa que hi haurà represàlies, però ella no creu que hagi fet res mal fet i s'hi queda. L'afu­se­llen el 28 de juny del 1940 arran de la tàpia del cemen­tiri de Girona i l'enter­ren en una fossa comuna.

És difícil saber avui què hi ha de cert en la decla­ració de Matilde Sabaté Griso, però lle­gint les parau­les dels tes­ti­mo­nis es cons­tata que cap d'ells no pot apor­tar pro­ves més enllà de rumors. “Se la supone com­pli­cada en ase­si­na­tos, pues salía cons­tan­te­mente con el coche del refe­rido orga­nismo revo­lu­ci­o­na­rio [la CNT local]”, diu un. “Suponiéndose en el pue­blo que esta mujer ha asis­tido en algún ase­si­nato”, insis­teix un altre. “Peli­grosísima”, resu­mei­xen. “En el pue­blo se da por cierto que se trata de una mujer que está com­pli­cada en ase­si­na­tos”, con­clou la ins­trucció. Sabaté nega que hagi par­ti­ci­pat en la con­ducció de pre­sos o detin­guts per donar-los “el paseo”, terme uti­lit­zat a l'època per refe­rir-se a exe­cu­ci­ons. Sobre ella recau també la clàssica acu­sació d'haver cre­mat imat­ges de l'església.

El de Matilde Sabaté, con­si­de­rada “la mujer más extre­mista del pue­blo”, és un exem­ple clar de manca de garan­ties pro­ces­sals, de falta de pro­ves con­clo­ents, sen­ten­ci­ada a par­tir d'insi­nu­a­ci­ons i con­jec­tu­res, denúncies impre­ci­ses i inde­ter­mi­na­des. El sumari recull amb cinisme la causa de la mort: “Colapso cardíaco, ignorándose las demás cir­cuns­tan­cias.”

Entre els noms dels repre­sa­li­ats del memo­rial del cemen­tiri de Girona figura també el de Sal­va­dora Catà Ver­dura. Una mare a qui havien matat el fill, semi­na­rista, la van denun­ciar, sense pro­ves. D'ide­o­lo­gia “izqui­er­dista”, afi­li­ada al POUM, par­tidària de la revo­lució rojo-sepa­ra­tista, entu­si­asta del règim mar­xista, Catà era buga­dera: ren­tava la roba als sol­dats. La sentència de mort manté que tenia mun­tat a casa un ambi­ent revo­lu­ci­o­nari, fins a l'extrem de tenir pin­tada a la paret la sigla de la FAI.

En aquell temps calia mesu­rar molt bé els comen­ta­ris, espe­ci­al­ment a la cua del pa o dels que­viu­res. “En las colas de la vecin­dad se mos­traba gran entu­si­asta de la causa mar­xista, hasta el punto de exci­tar a los sol­da­dos a los que lavaba la ropa a que pusi­e­sen todo su empeño en exter­mi­nar a los fas­cis­tas”, redac­tava la poli­cia, com si els mili­ci­ans actu­es­sin impel·lits per les ordres de Catà.

A la ins­trucció, no hi fal­ta­ven comen­ta­ris sobre la seva vida per­so­nal: “Es per­sona cuya con­ducta moral deja mucho que desear y que ha dado mucho que hablar por vivir mari­tal­mente con un indi­vi­duo, aún vivi­endo su pri­mer esposo.” “En sus pala­bras se hallan siem­pre fra­ses de burla para la religión y sus minis­tros”, reblava la sentència.

Va ser la pri­mera dona que va rebre l'ente­rado a Girona, assas­si­nada a la mateixa tàpia del cemen­tiri vell, amb vint-i-vuit homes. Natu­ral de Canet de Mar, tenia 37 anys i dei­xava dos fills orfes de 7 i 12 anys. Catà no té a Girona un car­rer dedi­cat a la seva memòria, però sí un ate­neu popu­lar, situat per cert a la plaça de Josep Pla.