El poble sobirà

I men­tre les auto­ri­tats s'omplen la boca amb la paraula democràcia, a un cen­te­nar i mig de pobles s'hi van fent reu­ni­ons per pre­pa­rar les con­sul­tes del tretze de desem­bre, en què podran votar més de sis-cen­tes mil per­so­nes.

Dimarts pas­sat van con­vi­dar-me a la reunió que fa cada set­mana la Coor­di­na­dora Sant­po­lenca pel Dret a Deci­dir. Com que hi havia fut­bol no hi eren tots. La reunió es feia al museu. Una dot­zena de per­so­nes de totes les edats es van asseure fent un cer­cle en cadi­res de plàstic. El noi que diri­gia la reunió tenia un portàtil a la falda con­nec­tat a inter­net. Els altres tenien car­pe­tes i papers sobre els genolls. Es va par­lar de com bus­car recur­sos i pagar la cam­pa­nya de par­ti­ci­pació. Van deci­dir mun­tar un con­cert amb boti­far­rada. Van plan­te­jar-se quan i on pas­sa­rien la pel·lícula Cataluña-Espa­nya i que en fil­ma­rien una de pròpia a Sant Pol de Mar. Van triar les pan­car­tes i díptics que encar­re­ga­rien. L'ambi­ent era distès i sense pres­ses. La reunió va durar unes dues hores i es va aca­bar a mit­ja­nit.

Ja no sorprèn ningú que les per­so­nes amb una inqui­e­tud política genuïna cada vegada par­lin dels polítics amb més reticència. Que es plan­teja orga­nit­zar un debat en motiu de la con­sulta? Doncs el pri­mer que es pre­gun­ten és si els polítics locals hi vol­dran par­ti­ci­par. Que es mullin, diu algú, que donin la cara. Però mana l'escep­ti­cisme.

Aquests dies els polítics se sen­ten qüesti­o­nats. N'hi ha que per­den els papers, i no m'estra­nya. Només sento a par­lar de llis­tes ober­tes. És lògic, democràcia vol dir poder treure el que mana sense haver de fer la revo­lució. També vol dir un sis­tema viu en el sen­tit con­trari del d'ara. Dei­xant cada cop menys ciu­ta­dans fora. Són obvi­e­tats que tot­hom sap. Com que avui la cor­rupció es refu­gia prin­ci­pal­ment en la par­ti­tocràcia. I que si des­car­rila un tren, la culpa no és ben bé de la via. És de la via i de qui per­met que hi pas­sin els trens. Si la xarxa fer­roviària és dolenta, tot va fatal. No són només els morts, són els ferits, les ava­ries, els retards, la degra­dació per­tot arreu, estètica­ment també, el caos injust i el fata­lisme.

Avui de l'anti­de­mocràcia se'n diu dis­ci­plina de par­tit. En altres temps se n'havia dit «ordeno y mando» o «dret de sang». M'ima­gino la situ­ació dolo­rosa de molts regi­dors muni­ci­pals soci­a­lis­tes que no han pogut votar a favor de les con­sul­tes. La importància final d'aques­tes con­sul­tes no és en el sí o no a la inde­pendència, sinó en la mateixa con­vo­catòria.

Men­tre seguia aque­lla reunió a Sant Pol jo pen­sava: molt bé, però, una vegada fet el referèndum, què? Jo pro­po­sa­ria una altra con­sulta encara més radi­cal: té dret Cata­lu­nya a un sis­tema real de llis­tes ober­tes? Que Cata­lu­nya sigui l'última auto­no­mia a tenir la llei elec­to­ral deu ser per la com­ple­xi­tat del nos­tre sis­tema polític i, con­fio, per la pressió democràtica d'un país històrica­ment mase­gat per l'auto­ri­ta­risme. Els dies que vénen serem molt ben infor­mats dels ter­ri­bles incon­ve­ni­ents de les llis­tes ober­tes. Se'ns dirà amb bones parau­les que no estem pre­pa­rats. Que ja ens avi­sa­ran quan arribi el moment i que ens espe­rem asse­guts.

Hi ha gent que no creu que hi hagi temps per una nova llei elec­to­ral en l'any que queda de legis­la­tura, després de trenta anys sense fer-la. Dubto molt que no hi hagi temps per fer la llei. El que no dubto és que si la gent no es mou no hi haurà llis­tes ober­tes. Si es mou, ja ho veu­rem.