El poble sobirà

I mentre les autoritats s'omplen la boca amb la paraula democràcia, a un centenar i mig de pobles s'hi van fent reunions per preparar les consultes del tretze de desembre, en què podran votar més de sis-centes mil persones.

Dimarts passat van convidar-me a la reunió que fa cada setmana la Coordinadora Santpolenca pel Dret a Decidir. Com que hi havia futbol no hi eren tots. La reunió es feia al museu. Una dotzena de persones de totes les edats es van asseure fent un cercle en cadires de plàstic. El noi que dirigia la reunió tenia un portàtil a la falda connectat a internet. Els altres tenien carpetes i papers sobre els genolls. Es va parlar de com buscar recursos i pagar la campanya de participació. Van decidir muntar un concert amb botifarrada. Van plantejar-se quan i on passarien la pel·lícula Cataluña-Espanya i que en filmarien una de pròpia a Sant Pol de Mar. Van triar les pancartes i díptics que encarregarien. L'ambient era distès i sense presses. La reunió va durar unes dues hores i es va acabar a mitjanit.

Ja no sorprèn ningú que les persones amb una inquietud política genuïna cada vegada parlin dels polítics amb més reticència. Que es planteja organitzar un debat en motiu de la consulta? Doncs el primer que es pregunten és si els polítics locals hi voldran participar. Que es mullin, diu algú, que donin la cara. Però mana l'escepticisme.

Aquests dies els polítics se senten qüestionats. N'hi ha que perden els papers, i no m'estranya. Només sento a parlar de llistes obertes. És lògic, democràcia vol dir poder treure el que mana sense haver de fer la revolució. També vol dir un sistema viu en el sentit contrari del d'ara. Deixant cada cop menys ciutadans fora. Són obvietats que tothom sap. Com que avui la corrupció es refugia principalment en la partitocràcia. I que si descarrila un tren, la culpa no és ben bé de la via. És de la via i de qui permet que hi passin els trens. Si la xarxa ferroviària és dolenta, tot va fatal. No són només els morts, són els ferits, les avaries, els retards, la degradació pertot arreu, estèticament també, el caos injust i el fatalisme.

Avui de l'antidemocràcia se'n diu disciplina de partit. En altres temps se n'havia dit «ordeno y mando» o «dret de sang». M'imagino la situació dolorosa de molts regidors municipals socialistes que no han pogut votar a favor de les consultes. La importància final d'aquestes consultes no és en el sí o no a la independència, sinó en la mateixa convocatòria.

Mentre seguia aquella reunió a Sant Pol jo pensava: molt bé, però, una vegada fet el referèndum, què? Jo proposaria una altra consulta encara més radical: té dret Catalunya a un sistema real de llistes obertes? Que Catalunya sigui l'última autonomia a tenir la llei electoral deu ser per la complexitat del nostre sistema polític i, confio, per la pressió democràtica d'un país històricament masegat per l'autoritarisme. Els dies que vénen serem molt ben informats dels terribles inconvenients de les llistes obertes. Se'ns dirà amb bones paraules que no estem preparats. Que ja ens avisaran quan arribi el moment i que ens esperem asseguts.

Hi ha gent que no creu que hi hagi temps per una nova llei electoral en l'any que queda de legislatura, després de trenta anys sense fer-la. Dubto molt que no hi hagi temps per fer la llei. El que no dubto és que si la gent no es mou no hi haurà llistes obertes. Si es mou, ja ho veurem.