Política

MÒNICA TERRIBAS

PERIODISTA. DIRECTORA D'‘EL MATÍ DE CATALUNYA RÀDIO'

“A partir d'aquest moment, no hi ha marxa enrere”

“El judici és útil perquè l'Estat vegi fins a quin punt ha arribat el procés independentista i perquè els independentistes vegin contra quin mur han topat”

“De cara a Europa, l'Estat espanyol se sent molt feble tenint dins seu un 20% del PIB en perill”

El pacte constitucional es comença a trencar en el debat intern de l'Estatut del 2006
Qui vulgui respostes segures, tant en un escenari com en l'altre, no en trobarà

Mònica Terribas pren el pols del país cada matí des de la ràdio nacional. Fa anys que està en primera línia fent preguntes i demanant respostes. Parlem del judici del 6-F.

Valori el moment actual.
Des del punt de vista de l'Estat, jo entenc que es defensa amb totes les eines que té, i la judicial n'és una, i jo entendria que en fes ús si n'hi hagués d'altres en marxa, però no n'hi ha. Que defensi els seus interessos entra dins de la lògica d'un estat que no vol perdre el control sobre allò que considera fonamental, la seva “sobirania nacional”. Des del punt de vista de legitimitat del procés, crec que el fet de tenir un expresident de la Generalitat i càrrecs electes asseguts al banc dels acusats ens permet reflexionar sobre la lògica amb què l'Estat es relaciona amb els reptes polítics que el qüestionen. I no ha copsat el que està passant a Catalunya. L'acció judicial contribueix a la legitimació de la lluita independentista. El punt d'inflexió que suposa el judici és la cruïlla en què els interessos de la majoria independentista i els interessos de l'Estat mesuren els seus límits, i els jutjats han marcat aquests límits, fent seure al banc dels acusats càrrecs electes per la incapacitat de l'Estat de resoldre un problema polític. I, a partir d'aquest moment, no hi ha marxa enrere: el poder legislatiu, legitimat a les urnes catalanes i deslegitimat als jutjats per la via penal. La dignitat democràtica, en joc. El judici pel 9-N és un mirall de doble reflex. És útil perquè l'Estat vegi fins on ha arribat el procés independentista, i és útil perquè els independentistes observin el mur amb què han topat.
Parlem d'un xoc?
Fa molt temps que vivim el xoc. Hi és des del moment en què no hi ha capacitat de posar-se en el lloc de l'altre i d'intentar entendre la lògica d'un moviment col·lectiu de la magnitud que té ara mateix el creixement i l'evolució cap a l'independentisme a Catalunya. L'Estat no ha llegit el “tsunami polític”, com en diu J.B. Culla, que fa anys que dura, i el procés independentista, que ha intentat explicar-se a les institucions polítiques, Congrés i govern espanyol, demanant cessió de competències per fer el referèndum, per la via democràtica, intentant seure a negociar amb l'Estat, s'ha trobat amb la incapacitat d'establir cap pont. El xoc no és el judici. El judici és el punt d'inflexió de la via de no-retorn, perquè, quan tu tens un expresident de la Generalitat, o una presidenta del Parlament, asseguts als tribunals, comproves que no hi ha taula per raonar solucions, sinó tribunes per jutjar-les.
El pacte constitucional es trenca amb la sentència de l'Estatut?
El punt d'inflexió no és la sentència del 2010. Els que vam viure el procés complex del debat intern de l'Estatut al mateix Parlament ja vam copsar la dificultat d'encaixar ideològicament la realitat nacional. El debat sobre on s'havia d'incloure el concepte de nació dins de l'articulat ja es va tenir al Parlament i va acabar en el preàmbul, precisament per aquesta dificultat d'encaixar el fet nacional. Aquell debat existia perquè eren conscients que s'estava esberlant el consens constitucional, perquè la nació no s'havia reconegut en el text del 1978 i menys encara en la seva aplicació. El procés de configuració del text estatutari pactat al Parlament ja és l'expressió de la frustració del pacte constitucional. Prenc consciència que estem en un trencament el dia en què les Corts espanyoles, rebaixat i amputat, aproven a contracor aquell Estatut. Amb unes negociacions dures amb el PSOE de Zapatero. Allà els socialistes espanyols són conscients del trencament del consens constitucional, perquè, a l'altra banda, als antípodes, el PP s'hi confronta a matadegolla: recull signatures i el porta al TC. Però, del 2003 al 2010, aquí vivim un procés lent de frustració que contribueix al moviment del nacionalisme moderat a l'independentisme, i les manifestacions en són l'expressió. Coincideix amb el moment en què, al País Basc, ETA deixa la lluita armada. La manera com l'Estat ha afrontat el no-procés de pau a Euskadi, la via unilateral de l'esquerra abertzale, és un context imprescindible per entendre l'actitud davant dels moviments independentistes. No llegeix la transició cap a una societat que es vol fer responsable del seu futur, que vol decidir, democràticament, pacíficament, en el cas d'Euskadi, abandonant la violència. Que l'Estat no s'hagi assegut a negociar amb ETA el desarmament, tenint l'empara i el suport d'actius internacionals i, a l'altra banda, que les institucions catalanes no hagin pogut negociar una consulta pactada, és l'evidència que l'Estat no ha assimilat encara la realitat nacional ni d'Euskadi ni de Catalunya. L'Estat també ha de fer la seva lectura del trencament. Herrero de Miñón, pare de la Constitució, sí que ho ha entès, i proposa, que ja és molt en el seu cas, una reforma constitucional que doti Catalunya de reconeixement de la seva identitat política, un sistema de finançament singular i protecció de competències. Això ho diu qui va construir el consens i s'adona que ha caducat. I no és l'únic.
Però el govern del PP no se l'escolta. Oferirà alguna cosa?
Posem-nos en el lloc de l'Estat. D'entrada, forma part d'una Unió Europea desorientada, desprestigiada institucionalment, democràticament feble, sense marge de maniobra per uns tractats que bloquegen les seves polítiques –la crisi de refugiats en la seva expressió més salvatge i tràgica– i amb el creixement de moviments xenòfobs. Espanya forma part d'aquest fracàs col·lectiu. En aquest context, la quarta economia europea no pot mostrar la seva debilitat interna davant de la UE i reacciona amagant el cap sota l'ala. És una actitud d'una mal entesa fortalesa no admetre que té una crisi interna de legitimitat democràtica a Catalunya. Però l'Estat se sent molt feble tenint dins seu un 20% del PIB en perill. Des del punt de vista de l'Estat, no vol presentar-se a Brussel·les i dir: “Després del Brexit i del referèndum d'Escòcia, ara assumirem el de Catalunya.” Per què? Perquè dins de la UE ja hi ha veus potents que critiquen l'ampliació precipitada dels estats de l'Europa de l'Est i les dificultats de la gestió de tanta diversitat. I, per l'orgull d'Espanya, portar el que ells consideren problemes a la UE és mostrar debilitat. Assumir que poden posar en perill o fer trontollar l'estabilitat d'Europa per al PP i el PSOE és indigerible. Vist amb perspectiva geopolítica, hem d'entendre que l'Estat tingui mala peça al teler. Estem en un cul-de-sac? Efectivament, estem en el doble mirall: ells tenen al davant el mirall d'un Estat en creixement, també gràcies al motor de Catalunya, i diuen: “Això no ho podem perdre.” I Catalunya té un 80% de població que diu: “Preguntem-nos si volem formar part d'aquesta Espanya.” Les raons dels uns i dels altres són comprensibles. La solució no pot ser barrar el pas a la democràcia, a les urnes, a la veu de la gent, per l'immobilisme d'una Constitució que, el 2017, la majoria de Catalunya mai va votar. Però aquesta doble realitat irreconciliable ha fet tant camí en paral·lel, sense trobar-se, que ha arribat a la seva màxima expressió amb els processos judicials per una votació popular.
No hi ha veus amigues.
Quan vaig sentir que el govern de Catalunya al Parlament Europeu demanava a la UE que no mirés cap a una altra banda, vaig pensar que era un clam que no obtindria resposta pública. I tampoc es pot esperar que la intelligentsia a Espanya defensi el referèndum pactat en un moment en què els lideratges actuals no tenen prestigi i en què la tensió és manifesta. Esperar dels altres és perdre molta energia i fer-se mala sang. Som on som i l'acció és la prioritat. Esperar suports explícits externs és una quimera. Al final, el que té valor de qualsevol procés polític és el suport col·lectiu, el de les persones que assumeixin la complexitat i actuar. I això només es veurà el dia que realment aquest procés independentista de Catalunya tingui al davant una urna definitiva i cadascú s'interpel·li sobre la seva capacitat de sacrifici i el capital que pot aportar al procés de construcció d'una nova realitat. Cadascú s'haurà de preguntar si vol un estat i com contribuirà a construir-lo, quina transició està disposat a viure i quanta incertesa està disposat a assumir. Qui vulgui respostes segures, tant en un escenari com en l'altre, no en trobarà. La corresponsabilitat davant de la incertesa és imprescindible.
I l'“operació diàleg”?
He intentat esbrinar sobre què pivota el diàleg i no me n'he sortit. Veig un escenari de màxims i un de mínims en la capacitat de l'Estat de renunciar a alguna cosa. El màxim que estaria disposat a acceptar és una addenda constitucional que blindés alguna competència i reconegués una certa especificitat en el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya. Al marge del corredor mediterrani i accelerar els processos d'inversions, el mínim és fer un nou sistema de finançament en què es respecti el principi d'ordinalitat. I no crec que l'Estat vagi més enllà. El PP i el PSOE se senten dèbils. L'Estat no és capaç d'anar més enllà. I Catalunya ha fet aquest recorregut d'un 80% de gent que està als antípodes dels mínims i els màxims a què pot arribar l'Estat. Caldrà veure si la CUP, els independents de Junts pel Sí, ERC i el PDeCAT són capaços d'articular-se d'una manera constructiva per dotar-se, juntament amb Catalunya Sí que es Pot, d'unes garanties que facin que la gent d'aquest país, davant del referèndum que es pugui convocar, passin aquesta etapa d'una manera cohesionada, sòlida i donant contingut a aquesta nova república que volen construir. I els del no... caldrà veure com reaccionen. Dir què passarà és fer volar coloms. Perquè l'Estat utilitzarà totes les eines que té per defensar el seu projecte. Al final hi ha una qüestió de credibilitat democràtica, i la credibilitat democràtica de Catalunya és atendre el 80% de la gent que es considera nació i que vol votar. És una legitimitat sòlida. I la legitimitat de l'Estat és legislativa, basada en la Constitució.
Aquest any, o caixa o faixa?
No és un sí o un no. Puigdemont convocarà el referèndum. El que importa, si som una democràcia sòlida, és que tant el sí com el no construeixin arguments sòlids per votar amb tota la responsabilitat i totes les conseqüències que això tingui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.