“La nació espanyola no existeix abans del 1808”

Perquè no hi ha cap volun­tat de fer renéixer res. El terme no el comen­cen a uti­lit­zar fins a mit­jan anys 60 [del segle XIX]. Ales­ho­res par­len de “Rena­ci­mi­ento lite­ra­rio catalán”. Renai­xença no es farà ser­vir fins que no surti la revista Renai­xença. Quan par­len de “Rena­ci­mi­ento lite­ra­rio catalán” volen dir que la tra­dició literària viva, que havia arri­bat fins a ells, la con­si­de­ren vul­gar, estètica­ment degra­dada i, per tant, és una degra­dació de l'autèntica lite­ra­tura cata­lana, que va morir a l'edat mit­jana. I ara ells la fan res­sus­ci­tar amb els Jocs Flo­rals, que, segons ells, és la res­tau­ració d'una cosa que es feia a l'edat mit­jana, que és men­tida però és el que venen. La supo­sada Renai­xença és: un cop l'any, una festa, un acte simbòlic, amb les auto­ri­tats, d'home­natge a aquesta llen­gua que, després, en la resta de dies de l'any, s'aban­dona. Fora dels usos par­lats de la vida quo­ti­di­ana, s'aban­dona, a favor de la llen­gua naci­o­nal, que és el cas­tellà. Això és el que fa tota la gent que s'asso­cia amb la Renai­xença, Milà i Fon­ta­nals, Rubió i Ors, Ari­bau, Pifer­rer, Cor­tada...

Són els que creen la nació espa­nyola de Cata­lu­nya estant. No pen­sen que són els únics o els exclu­sius cre­ant això. Però par­ti­ci­pen de forma molt des­ta­cada en la cre­ació de la idea d'Espa­nya com a Estat nació modern. Si es com­para amb altres parts de l'Estat, enlloc no hi ha un grup tan con­si­de­ra­ble de gent que tin­gui la idea clara que Espa­nya no és una cosa que vin­gui donada sinó que s'ha de fer. S'ha de cons­truir l'“espíritu de naci­o­na­li­dad”. El pro­blema d'aquí és que no hi ha prou “espíritu de naci­o­na­li­dad”.

Con­si­de­ren que són espa­nyols i bons patri­o­tes espa­nyols. Que al dar­rere d'això hi hagi uns interes­sos és una altra cosa. Són els interes­sos d'un sec­tor intel·lec­tual nai­xent, l'existència mateixa del qual va lli­gada a l'emergència i el desen­vo­lu­pa­ment de l'estat modern. Són opor­tu­ni­tats de feina nova per a un bes­tiar social que abans no exis­tia.

La con­vicció naci­o­nal espa­nyola de la bur­ge­sia cata­lana s'explica fona­men­tal­ment per aquí. El mateix procés d'emergència d'aquesta bur­ge­sia els porta a sen­tir-se espa­nyols perquè la seva expansió es rea­litza a través d'Espa­nya. És anant per les Cas­te­lles venent draps cata­lans que s'acos­tu­men a pen­sar en Espa­nya com una cosa pròpia.

És inse­pa­ra­ble. La gent, en gene­ral, no som cínics. La capa­ci­tat d'auto­con­vicció de la gent és increïble. La nació espa­nyola no exis­teix abans de la Guerra de la Inde­pendència (1808-1814). És ales­ho­res que es crea.

No. La idea és fona­men­tal­ment bur­gesa. Allà d'on sor­geix són tex­tos bur­ge­sos. Però hi ha prou tex­tos dels sec­tors més ele­vats de la menes­tra­lia urbana que ja molt aviat repro­du­ei­xen aquest voca­bu­lari. Poc o molt, aquesta idea ja se l'han fet seva. En nivells més bai­xos, de la page­sia modesta o dels sec­tors més modes­tos urbans, el màxim que es pot afi­nar és que no hi ha hos­ti­li­tat, no hi ha rebuig a aquesta idea. L'eufòria naci­o­na­lista que s'ha gene­rat a la Guerra de la Inde­pendència és tal que ja no té atu­ra­dor.

El sen­tit iden­ti­tari català comença a l'edat mit­jana. A finals comença a haver-hi una llen­gua comuna, sobre­tot perquè és la llen­gua del monarca. A par­tir d'aquí, els cata­lans no tenen cap dubte de ser cata­lans. La idea d'una pèrdua d'una consciència de la cata­la­ni­tat és men­tida. L'endemà del 1714, 50 anys després del 1714, els cata­lans seguei­xen pen­sant que són cata­lans. I el record del 1714 i la seva repressió és un record duríssim al llarg del XVIII i a prin­cipi del XIX. Al mateix temps, la gent també ha accep­tat, per força, pri­mer, i després perquè la vida s'encar­rila, la idea que han can­viat les cir­cumstàncies i la nos­tra inserció dins la monar­quia espa­nyola ha can­viat, és dife­rent. Ara, res d'això afecta el sen­ti­ment iden­ti­tari dels cata­lans. En el moment d'uni­fi­cació del ter­ri­tori espa­nyol com un mer­cat per als pro­duc­tes de la indústria cata­lana i on desem­boca el comerç català, i a par­tir de la Guerra de la Inde­pendència i la trans­for­mació en una ide­o­lo­gia política, quan neix en els cata­lans aquesta idea de la nació espa­nyola, con­ti­nuen sense per­dre el sen­tit que són cata­lans. El seu espa­nyo­lisme abran­dat no afecta la seva consciència de cata­la­ni­tat.

No, aquests con­ti­nuen par­lant en català entre ells.

Sí. S'ha de tenir en compte que en la història el que ja hi ha té una força extra­or­dinària. Sub­ver­tir el que hi ha, sigui el que sigui, reque­reix un esforç enorme perquè la inèrcia natu­ral de la gent és accep­tar el que hi ha. Ales­ho­res Espa­nya és Espa­nya i din­tre seu, clara­ment, hi ha un Prin­ci­pat de Cata­lu­nya, que és una de les províncies d'Espa­nya. En el sen­tit estricte de la paraula província, és a dir, un antic ter­ri­tori de la monar­quia comuna que ha tin­gut unes lleis i ins­ti­tu­ci­ons pròpies. Encara que en aquest cas, mol­tes de les lleis i ins­ti­tu­ci­ons pròpies les hagi per­dut, con­ti­nua rete­nint la seva enti­tat autònoma, inde­pen­dent, com a tal província. No es con­fon amb les altres. Con­ti­nua havent-hi un Prin­ci­pat de Cata­lu­nya. El que passa és que el con­ti­nent d'aquest con­tin­gut que fins ales­ho­res ha estat divers i frag­men­tat can­via de sen­tit. Passa de ser aquesta monar­quia comuna a ser la nació comuna.

Sí. Un Estat-nació en el qual els cata­lans tenen un paper o hau­rien de tenir un paper pri­vi­le­giat. El tenen en el sen­tit que ja són l'avant­guarda econòmica i social d'aquest Estat nou. Aquest Estat nou i modern s'ha de fer, perquè és una cosa molt precària, encara. Si hi ha algun lloc on s'està en una situ­ació com­pa­ra­ble a la de França [de moder­ni­tat] és a Cata­lu­nya, i a Cata­lu­nya és la que marca el rumb a seguir a la resta d'Espa­nya. Això es veu repe­ti­da­ment.

Sí, s'estén a més clas­ses soci­als. El que per­met això és la mobi­li­tat social. Si vols pros­pe­rar has d'adap­tar-te a aquests cos­tums cor­te­sans. I això vol dir pas­sar al cas­tellà. El motor de l'expansió de la diglòssia deixa de ser l'ascens social i passa a ser la ide­o­lo­gia. Ja no és qüestió de pas­sar-se al cas­tellà perquè és la llen­gua de les per­so­nes cul­tes sinó perquè és la llen­gua de la nació.

Perquè hi ha aquesta història mítica, que diu que la Renai­xença va començar amb el senyor Ari­bau escri­vint un poema que es deia Oda a la pàtria, que no es deia Oda i que la pàtria era Bar­ce­lona.

No, és retros­pec­tiva. [A finals del XIX]. És bas­tant pri­me­renca però amb un con­si­de­ra­ble des­fa­sa­ment.

Hi ha coses que no tenen una expli­cació massa evi­dent. Ningú no n'és prou cons­ci­ent com perquè en deixi ras­tre escrit. Jo crec que és per aquesta neces­si­tat que té la gent de dotar-se d'una gene­a­lo­gia, d'un pedi­gree. Venim d'algun lloc, no som uns expòsits. Tenim un pas­sat. Reco­nei­xem uns ante­ce­dents. L'ope­ració no és tam­poc total­ment arti­fi­ci­osa. Hi ha alguna certa rea­li­tat. Per exem­ple, el poema de l'Ari­bau no té cap intenció de cap mena de les que se li ha atribuït. És un poema cir­cums­tan­cial per feli­ci­tar el seu patró. Però el que passa és que alguns dels con­cep­tes d'aquest poema després són reu­ti­lit­zats. En el con­text del poema volen dir una cosa, però són uti­lit­za­bles per voler-ne dir una altra.

Sí. Ells fan una dis­tinció que sor­geix de manera gra­dual, entre els cer­cles bur­ge­sos, i s'acaba assen­tant. Es veu en les car­tes i els docu­ments de la comissió de fàbri­ques. Fan la dis­tinció entre “patri­o­tismo”, que és un con­cepte polític que s'aplica a la nació, que és Espa­nya, i amor al país, que s'aplica a Cata­lu­nya. Jo parlo de regi­o­na­lisme perquè és el con­cepte que més tard sor­geix. En aquests moments no es parla mai de regió ni de regi­o­na­lisme. D'una banda, hi ha una vir­tut cívica, política, que cor­res­pon a la nació, que és el patri­o­tisme, i d'altra banda, hi ha un sen­ti­ment impul­siu, imme­diat, espon­tani, que és l'amor al país. Un dels dos nivells té una supe­ri­o­ri­tat jeràrquica. En el procés de con­so­li­dació de l'estat-nació, aquesta bur­ge­sia vol pre­ser­var la seva indústria, i ales­ho­res desen­vo­lupa aquest segon nivell de l'amor al país. Aquest regi­o­na­lisme és una manera de con­so­li­dar-se com a grup d'interès a din­tre de l'Estat-nació espa­nyol. També és una manera de reforçar la soli­da­ri­tat de tots els sec­tors soci­als cata­lans. Quan les coses rut­llen, els obrers més o menys s'ho cre­uen. En els moments de crisi, tenen els seus dub­tes. Quan els obrers es declara en vaga, la bur­ge­sia els acu­sen de sabo­te­jar la indústria cata­lana, que és la indústria naci­o­nal (espa­nyola).