Política

l'anàlisi

Cap a una tragèdia inevitable

Les primàries del PSOE no resoldran la qüestió de fons: la forta divisió i el poc atractiu electoral

La percepció que les primàries del PSOE no resoldran la qüestió de fons, la forta divisió interna i les pèssimes perspectives electorals, no sembla neguitejar els seus protagonistes. El retorn a un passat convuls que ofereix Pedro Sánchez i el mal menor que representa Susana Díaz auguren una mala digestió de les primàries que se celebraran el proper mes de maig. Però l'un i l'altra només pensen a guanyar-les; demà serà un altre dia. “És com una tragèdia grega. Saps que, facis el que facis, inevitablement el final serà dramàtic; el mite cau. No hi ha manera de modificar el destí”, exclamava un expresident autonòmic que, bregat en totes les batalles internes dels darrers anys, en aquesta ocasió ha decidit prendre distància. La seva conclusió és que guanyi qui guanyi no es resol el veritable drama: que el PSOE fa anys que va caient per un pendent i no hi ha roques –ni líder ni projecte– prou sòlides on poder aferrar-se. Sánchez canalitza el vot de la ràbia i el seu retorn implicaria passar comptes amb els que el van desterrar l'octubre passat. Però tampoc confia que Díaz sigui capaç de pacificar el partit: a l'andalusa no li agrada que ningú li porti la contrària, i el sector dissident –que és força nombrós– també patiria les conseqüències de la derrota. Entremig, l'opció de Patxi López no representa gairebé res. Ell mateix s'ha encarregat de diluir-la, presentant-se de forma precipitada quan encara no se sabia si realment se'l necessitava per desfer l'empat. El basc, si més no, arreplegarà el vot dels que fugen de la polarització, però a hores d'ara és difícil de quantificar.

Així, si en un primer moment semblava que podria restar possibilitats a Sánchez, a hores d'ara resulta més creïble que erosioni igual les dues candidatures. I aquest és el gran handicap de l'andalusa: calibrar quina serà la seva força després de descomptar un mínim del 30% de vots que té garantits el madrileny i la incògnita de quants li pot prendre el basc. Malgrat que s'entestin a dissimular-ho i assegurin que el dia que faci públic que es presenta –previsiblement el 26 de març– Díaz es convertirà “en el revulsiu que necessita el PSOE”, el cert és que el seu equip no les té totes que la victòria sigui tan senzilla. “Si es presenta és per guanyar, no hi ha cap dubte”, s'insisteix. Però la por de despullar un sant per vestir-ne un altre hi és, i la possibilitat de quedar-se durant anys a l'oposició mentre veuen com es perd la Junta d'Andalusia és un dels elements que s'han posat sobre la taula a l'hora d'analitzar si li convé anar a escalfar la banqueta a Madrid, mentre es perd el tron de Sevilla.

“Ara ja és massa tard per fer-se enrere. Ha dit massa vegades no a la secretaria general del PSOE.” A hores d'ara, el principal argument per justificar que s'ha de presentar és que no pot tornar a arronsar-se. I això, sens dubte, no és un gran motiu per, en un futur, engrescar l'electorat. La prova és que, de moment, les enquestes que s'han fet entre votants socialistes assenyalen que Díaz és la que menys els agrada com a cap de cartell. La distància entre ella i Sánchez, i fins i tot amb López, és remarcable. El seu atractiu electoral és escàs fora de les fronteres andaluses. Però en les primàries només vota la militància, i entre els col·laboradors de Díaz es dona per fet que una part important seguiran els dictats del poder orgànic i de la vella guàrdia, que la prefereix a ella. “Una part dels afiliats depenen del partit”, es lamenten des de les altres candidatures. Tot i així confien que com que el vot és secret, una majoria es rebel·li contra les directrius dels barons territorials. “Que la venguin com el mal menor no resulta edificant”, alerten. I d'aquí que els de Sánchez no amaguin la seva eufòria pel fet que han sabut articular un discurs que engresca la militància: el van fer fora perquè Rajoy fos investit. I ara donen suport a les decisions de la dreta, perquè pugui seguir governant. I això des del sector de Díaz, és difícil contraatacar.

És evident que malgrat el temps que ha passat des del fatídic comitè federal de l'1 d'octubre del 2016, Díaz no s'ha pogut espolsar la imatge de “madrastra de la Ventafocs” –tal com la descrivia un destacat líder socialista– i que la distància que va voler posar la gestora entre aquella data i les primàries no ha servit per rescabalar la seva figura ni per desinflar les possibilitats del darrer secretari general. Tampoc no ajuda gens que sigui la preferida de la dreta mediàtica, que la venen com a signe d'estabilitat enfront del “caos” o la indefinició que s'atribueix als seus rivals. La prova és que el PP té paralitzades la major part de lleis –incloent-hi els pressupostos del 2017– a l'espera que es resolgui el combat socialista. Tot i així, és previsible que acabin presentant els comptes, sabent que els els tombaran, perquè d'aquesta manera el PP creu que tindran més munició davant dels seus votants si, al final, no hi ha cap altra sortida que tornar a convocar les generals l'any vinent. Perquè aquest és el missatge que envia La Moncloa: amb Díaz s'allarga la legislatura; amb Sánchez, terceres eleccions al cap de dos anys i mig. I ben al contrari que el PSOE, al PP cap dels dos escenaris li suposa una tragèdia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.