França
El combat perpetu
Els refugiats arribats a França es troben amb un sistema lent i mancat de recursos que alenteix el seu procés d'acollida i en degrada les condicions de vida
Els ajuntaments i les organitzacions humanitàries assenyalen una falta de voluntat política de l'Estat francès, que ha obert prop de 300 centres d'acollida arreu del país
El centre humanitari de la Porte de la Chapelle, en un dels accessos d'entrada a París des del nord-est, és una innovació a França. Aquesta instal·lació de primera acollida, pensada per rebre els immigrants abans de trobar-los un habitatge més a llarg termini, es va obrir al novembre per desig exprés de l'alcaldessa de la capital, Anne Hidalgo. Es tractava, per damunt de tot, de crear una estructura d'acollida digna i d'acord amb normes humanitàries internacionals, sistemàticament violades a París, on la proliferació de campaments és una constant des que va començar la crisi dels refugiats.
El funcionament del centre és simple: amb una capacitat d'acollida de 400 persones, va ser projectat per allotjar-ne fins a 80 diàriament, que s'hi estan entre cinc i deu dies. Al centre també reben informació sobre els seus drets i les gestions administratives que han de fer per obtenir asil. Tot traduït en anglès, àrab, paixtu (Afganistan i Pakistan), farsi darí (Afganistan) i tigrinya (Eritrea), ja que l'idioma és un dels principals maldecaps dels refugiats quan arriben a França. Després d'aquest període, se'ls orienta cap a altres instal·lacions. Però, si fins aquí va la teoria, a la pràctica el centre ja mostra insuficiències. Pràcticament des que es va obrir, prop de 200 persones acampen a la rodalia. Hi passen la jornada, i reben companyia i assessorament, però si no se'ls ha assignat un llit han de marxar a dormir al carrer quan arriba el vespre. “El seu primer repte és sobreviure: alimentar-se, dormir i rentar-se. És un combat perpetu, i els recursos són escassos”, lamenta Lucie Favry, de l'ONG humanitària Utopia 56, que ajuda sobre el terreny. Tot i que l'Ajuntament de París fa un balanç positiu de l'impacte que el centre ha tingut fins ara, les associacions denuncien que està desbordat.
Molts dels refugiats arribats a París recentment venen de la “jungla de Calais”, l'estructura on vivien en infaustes condicions milers de persones esperant l'oportunitat de travessar el canal de la Mànega, en direcció al Regne Unit. Quan finalment el camp va ser desallotjat per les autoritats franceses, l'octubre passat, prop de 10.000 persones van quedar a la intempèrie. Mentre que la majoria van ser conduïdes fins a un dels 300 centres d'acollida més a llarg termini que hi ha arreu del país, una mica menys de la meitat van acabar formant nous campaments a París; els més importants, a la plaça de Stalingrad i a Jaurès, al nord-est.
L'octubre passat, pocs dies abans que s'obrís el centre humanitari, i en plena expansió dels dos campaments, Hidalgo va instar el govern a actuar a través d'una carta filtrada a la cadena France 5. “La situació humanitària i sanitària és dramàtica. És absolutament necessari donar refugi a aquests centenars de persones que fa setmanes que viuen al carrer. És competència de l'Estat”, denunciava l'alcaldessa, que demanava que els campaments fossin desmuntats i les persones, ubicades en instal·lacions d'acollida i orientació fora de París. “La funció del nou centre no pot ser albergar-los. No té prou capacitat”, alertava.
Cas d'èxit efímer
No va ser fins al març que els camps van ser dissolts i, tot i les demandes d'Hidalgo, la pressió sobre la instal·lació a la Porte de la Chapelle va créixer automàticament. La situació es va complicar encara més l'11 d'abril, quan el campament de refugiats de Grande-Synthe, ubicat al nord de França, va quedar completament arrasat per un incendi. Precisament aquesta instal·lació era, juntament amb la de París, un dels avenços més destacats que el país havia posat en pràctica per intentar oferir unes condicions de vida millors als refugiats. Inaugurat fa un any, complia amb els estàndards internacionals, i oferia cabanyes de fusta amb calefacció, lavabos i endolls. “El cas de Grande-Synthe, com el de París, demostra que per a les ciutats és més fàcil crear condicions per millorar l'acollida. Tot i que continuen sent excepcions”, valora Favry.
Tot i la lloança inicial, novament la sobreocupació i la falta de capacitat van acabar truncant el projecte: ideat perquè s'anés buidant amb els mesos, l'evacuació de la “jungla de Calais”, a només 40 quilòmetres de Dunkerque, ho va alterar tot. Hi van arribar prop de 300 refugiats de més, i la instal·lació es va començar a degradar. La convivència se'n va ressentir i, després de diversos incidents, el camp va cremar, fruit d'una baralla entre refugiats kurds i afganesos.
El patró es comença a repetir als afores del centre humanitari de París, on 700 immigrants dormen al carrer a causa de l'arribada dels afectats per l'incendi. La tensió creix en espera de ser acollits, i es foguegen rivalitats entre afganesos i sudanesos per l'accés al centre, que els sudanesos acusen els afganesos d'estar manipulant.
Hidalgo ha reconegut un problema de fluïdesa, novament, com a Grande-Synthe, perquè el ritme de sortida cap a allotjaments més a llarg termini s'ha frenat. Les mirades des del consistori parisenc, com abans havia passat a Dunkerque, tornen a assenyalar l'Estat, encarregat de facilitar l'obertura d'aquestes noves places. “A escala estatal, no es mou res, no sembla que hi hagi voluntat política. Almenys a les ciutats, tot i que encara sigui minoritari, l'intent de millora és palpable”, conclou Favry.