Poca broma amb la identitat

Dar­rere la màscara d'un àlies i sense que la brida de la consciència con­tin­gui les vísce­res, quan es dis­cu­teix sobre alguna cosa rela­ci­o­nada amb la iden­ti­tat als fòrums d'inter­net, la fúria es des­boca a la segona rèplica. En aquests casos, des de les trin­xe­res, que són l'indret per­fecte per con­ver­tir l'adver­sari en una cari­ca­tura, no s'estal­vien cano­na­des. A França, al país dels ciu­ta­dans i de la raci­o­na­li­tat repu­bli­cana, aquell pre­si­dent d'ori­gen hon­garès i aris­tocràtic que a vega­des sem­bla una reen­car­nació de Napoleó i a vega­des de Louis de Funes s'ha pro­po­sat rea­fir­mar els valors de la iden­ti­tat naci­o­nal i l'orgull de ser francès. I no exis­teix el can­di­dat a la pre­sidència dels EUA que abans de dema­nar l'habi­tual bene­dicció divina no hagi invo­cat retòrica­ment els valors essen­ci­als del gran país de la lli­ber­tat con­di­ci­o­nal. I a Espa­nya ja han vist com s'infla­men els no-naci­o­na­lis­tes quan s'esdevé alguna victòria espor­tiva o quan es dis­cu­teix la uni­tat de la pàtria.

Poca broma, doncs, amb la iden­ti­tat en temps de glo­ba­lit­zació. Amb la indi­vi­dual i amb la col·lec­tiva. Es veu que neces­si­tem saber que som d'algun lloc, per­ce­bre l'escalf de la comu­ni­tat, notar els lli­gams, els interes­sos, el refe­rents i els pro­jec­tes com­par­tits. I des del moment en què se'n pren consciència es des­en­ca­dena el desig de pre­ser­var-la. Les iden­ti­tats, en bona part, es con­for­men en opo­sició, reac­ti­va­ment, i aquí és on deu resi­dir la nos­tra força i la nos­tra debi­li­tat. Molts patri­o­tes vigo­ro­sos s'han for­jat en atmos­fe­res abso­lu­ta­ment hos­tils, i, a la vegada, els anhels de desen­gan­xa­ment d'aquí des­en­ca­de­nen les ànsies de lli­gar-nos curt d'allà. Amb la iden­ti­tat a la defen­siva no és fàcil enten­dre-la de forma dinàmica, oberta i per­me­a­ble, que és l'única forma que no esde­vin­gui la coti­lla ridícula que genera tants anti­cos­sos, i aquest deu seu un bon argu­ment pel Sí a la con­sulta de demà.

A aquesta banda del món les for­ces centrípetes i centrífugues són molts pode­ro­ses i ara és pràcti­ca­ment impos­si­ble traçar les com­pli­ci­tats entre els mileu­ris­tes de les diver­ses ter­res de la península, o entre els jubi­lats, o els tre­ba­lla­dors de banca. Hi ha tant soroll i tanta tensió que, arreu, tot­hom troba més com­pli­ci­tats amb el pre­si­dent del club de fut­bol que li té el cor i el seny robats que amb els seus col·legues trans­na­ci­o­nals. Mals temps per a l'inter­na­ci­o­na­lisme que, lle­vat d'alguns musul­mans i dels par­ti­da­ris del xoc de civi­lit­za­ci­ons, tot­hom con­si­dera una tro­nadíssima ingenuïtat.

El neo­es­pa­nyo­lisme asfi­xi­ant de l'Aznar, l'amenaça uni­for­mista d'aque­lla gent de la UPD, les tri­bu­la­ci­ons insubs­tan­ci­als d'en Zapa­tero i l'irri­tant corcó quin­ta­co­lum­nista dels Ciu­ta­dans han fet créixer la con­vicció que Espa­nya és impos­si­ble, que el tracte fis­cal és infame i que en les actu­als cir­cumstàncies la nos­tra llen­gua està con­dem­nada. Un per­cen­tatge crei­xent de cata­lans no veuen la forma d'encai­xar en el pro­jecte espa­nyol i ara, ni la pro­posta de l'Avi Macià pro­cla­mant un Estat Català inte­grat en una Fede­ració de Repúbli­ques Ibèriques, ni la de Com­panys enca­bint-lo en la República Fede­ral Española, tro­ba­ria par­ti­da­ris, encara que això salvés els exci­tants Barça-Madrid de la lliga de fut­bol.

Les sen­ti­men­ta­li­tats feri­des per les dis­pu­tes dels dar­rers anys ens han dis­tan­ciat i em penso que aquells que con­tem­plen amb escep­ti­cisme la con­sulta sobi­ra­nista de demà s'equi­vo­quen. Ningú sap què és exac­ta­ment la iden­ti­tat, ni ningú l'entén igual, però, segons tots els indi­cis, és alguna cosa impor­tantíssima.