la crònica
La festa històrica
A les nou en punt, una hora abans que Josep Cuní prengui la temperatura solidària del país en la marató televisiva dedicada a les malalties minoritàries, obren els locals de la consulta independentista per posar el termòmetre a una altra febre. Minoritària, majoritària, en fase creixent? Tenim fins a les vuit del vespre per comprovar-ho. A les nou del matí sóc com un clau al local electoral situat a l'antiga fàbrica de licors Calisay d'Arenys de Mar. Calia venir a Arenys de Mar, la ciutat bessona i rival de la que va engegar la pràctica de les consultes el 13 de setembre passat. Arenys de Mar té un rei al cos, i segur que li fa una mica de ràbia que Arenys de Munt li hagués passat al davant. Aquestes coses, les pensa i les posa en pràctica Arenys de Mar. Dinou persones esperen a aquella hora per votar. Dins la sala de les urnes, hi veig en Josep Manel Jiménez, el regidor de la CUP d'Arenys de Munt que va tenir la idea fundacional de les consultes. Després gran part del mèrit se'l va endur en Carles Móra, l'alcalde, però en Móra deu molt del mèrit a Josep Manel Jiménez, també dit Ximenes i fins i tot Eiximenis pels seus companys independentistes. En Josep Manel –diguem-li Josep Manel– és un home molt respectat, aquest matí d'Arenys de Mar. Em diu que hi haurà un abans i un després del dia d'avui a Catalunya. «Després d'avui, o, si es vol, del 25 d'abril, quan hi haurà l'altra onada de consultes que inclouran Barcelona, Girona i Lleida, haurà de néixer una força política transversal que si és majoritària proclami des del Parlament la independència.» En Josep Manel veu CDC i ERC, els dos partits convencionals que han donat suport a la consulta d'avui, formant part d'aquesta força. Els altres s'hi han exclòs, inclús ICV, que «creu en un estat federal que Espanya és la primera a no voler.»
En Josep Manel em deixa per iniciar un periple per molts dels pobles que presenten urna. Jo em trasllado a Premià de Mar. S'ha de ser valent, s'ha de tenir poca por de fer baixar els percentatges, per organitzar una consulta independentista a Premià de Mar, segurament el poble que més immigració antiga i moderna aplega de tots els que avui participen en l'experiència. Als dos locals habilitats per a les meses, una antiga llibreria i un antic comerç, hi ha, de totes maneres, eufòria. Una eufòria que puja molts graus quan a mig matí es presenta un grup de nous immigrats a votar com un sol home i seguits per la cadena televisiva Al-Jazira.
Em trasllado a Osona, amb la promesa que l'escrutini del vespre el seguiré a Premià de Mar. S'ha d'estar al costat dels dèbils valents.
A Osona no sembla que sigui diumenge. Sembla que sigui la festa major col·lectiva i en comandita de tota una comarca. Banderes als balcons, pancartes als carrers, cartells de propaganda a pertot. A Santa Eugènia de Berga el campanar romànic té una bandera catalana per capa i per bufanda. A fora de l'antic teatre on se celebra la votació s'ha encès una foguera –fa fred, tres graus– i es reparteix coca, pernil, galetes i vi. Abans he preguntat a una senyora on se celebrava la votació i m'ha dit que no en tenia ni idea. Ho he preguntat a una altra i m'hi ha acompanyat. A tothom que la senyora trobava pel camí li preguntava: «Ja has anat a votar?» Una dona que escombrava el portal de casa seva ha dit que tenia massa feina, que ja hi aniria més tard. Estic segur que no hi anirà. A Taradell, les meses s'han instal·lat a l'antiga fàbrica tèxtil Costa i Font, convertida ara en un centre cívic. Antiga licoreria, antic teatre, antiga llibreria, antiga fàbrica tèxtil... què passa, al país? Que només vivim d'edificis reciclats? La senyora gran que m'ha informat que aquell edifici era una antiga fàbrica tèxtil m'ha parlat com si s'hagués de posar a plorar. En devia ser una antiga treballadora.
Vic és el deliri. Hi ha nou locals amb cinc o sis urnes cadascun. Em fico al de l'escola Escorial i em recomanen que em traslladi al de l'antic Temple Romà (aquest cas no el posarem en el còmput dels edificis fora d'ús). Només em cal seguir la processó de gent per arribar-hi. A mig camí, un home amb una màquina de fotografiar que en torna va dient: «És brutal, és brutal, ja ho veureu.» Ho veiem: és brutal. El Temple Romà és un formiguer per fora i un tap per dins. Els membres de les meses no donen l'abast. Surto darrere una dona que porta un nen en braços que plora. Diu a la criatura: «El dia de la independència de Catalunya, has de plorar?» El pare dóna la seva opinió: «Volia votar.» La mare diu: «Ja ho faràs quan tinguis setze anys.» Quan ho ha acabat de dir, s'adona de la contradicció i ho arregla: «En votacions d'altres coses...»
Vaig en cotxe amb la ràdio engegada. Avui sí que es pot certificar que els polítics van per un cantó i la gent va per un altre. Millor dit: els polítics van darrere la gent sense liderar res i, la majoria, sense saber ni què dir ni què fer amb el que està passant.
A Malla, el rector, Josep Guitart, ha cedit l'església per fer la consulta. «Que no és la casa del poble, també?» A les onze, a l'hora de la missa, la mesa ha estat traslladada a l'era, i ha tornat al seu lloc un cop s'ha acabat. En cada local de consulta hi ha un lloc enretirat per a qui vol votar en secret. A Malla és el confessionari.
Al vespre en Josep Manel està content: «Un trenta per cent és un resultat molt bo.» Però havíeu posat el llistó en el 40. «Amb els mitjans de què disposàvem i amb els pobles grans que s'hi han apuntat, on les complicitats són complicades, podem estar molt satisfets.»
Sóc a Premià de Mar quan les urnes es tanquen. Al moment de fer-ho, la gent aplaudeix. Mentre Josep Cuní compta euros, aquí es compten voluntats. Un 15 per cent de participació. És molt?, és poc? Un dels presents fa números i deixa anar una maldat: «El PSC governa Catalunya amb el suport d'un 14.»
Els polítics convencionals sempre qualifiquen de festa de la democràcia les jornades electorals. És una frase feta pronunciada fins i tot quan la gent va a votar amb la cara trista de qui no sap per qui decantar-se i tria el mal menor. La verdadera festa de la democràcia, festa amb totes les lletres i sense mal menor, va ser la d'ahir. Només per això ja és històrica.
