D’Arenys 2009 a 1 d’octubre 2017

Arenys de Munt

Els precursors de tot plegat van ser els impulsors de la consulta d’Arenys de Munt (Maresme) del setembre del 2009, un procés teòricament innocent que va agafar una gran volada després que la Falange Espanyola de les JONS aconseguís permís del Ministeri de l’Interior per manifestar-se al municipi, on van arribar autocars de diversos punts de l’Estat espanyol per protestar. Tot plegat tenia l’origen en una iniciativa del Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació (Mapa) que tenia el suport del ple de l’Ajuntament. No obstant això, l’Advocacia de l’Estat va presentar un recurs contra la celebració de la consulta, i una jutgessa va anul·lar l’acord municipal al·legant que el consistori s’havia extralimitat en les seves competències. Finalment, la votació es va dur a terme en un local d’una associació cultural, i es va aconseguir que una consulta en un poble d’uns 8.000 habitants que hauria pogut passar sense pena ni glòria es convertís en una mena de símbol i provoqués que les votacions es reproduïssin en altres pobles i ciutats.

Consultes municipals

L’espurna d’Arenys es va escampar arreu de Catalunya amb certa rapidesa i al cap d’un any s’havien celebrat consultes en més de 500 municipis. Les votacions, organitzades per voluntaris amb més o menys aval dels ajuntaments, segons el cas, es van desenvolupar en diverses onades. El primer municipi a imitar Arenys va ser el més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), que va decidir consultar els seus veïns el 12 de desembre del mateix 2009, un dia abans que ho fessin 166 municipis més. El febrer del 2010, s’hi van afegir una vuitantena de localitats; a l’abril, 209, i al maig, un parell més. A més, aquella primavera es van organitzar votacions a l’estranger per als catalans que vivien als Països Baixos, Irlanda, el Canadà, Suïssa i Alemanya.

A l’estiu van ser 48 els municipis que van celebrar votacions sobre la independència de Catalunya i a la tardor es van continuar reproduint pel territori i, de nou, a l’exterior.

Barcelona decideix

La cirera del pastís, però, va arribar amb la tan anhelada consulta de Barcelona. Després de mesos d’organització i debat en què semblava que no arribaria mai el moment de la votació, els impulsors, entre els quals hi havia l’ara regidor d’ERC a l’Ajuntament Alfred Bosch, el van tirar endavant. L’estira-i-arronsa per la logística i la data es va allargar fins que es va decidir que la consulta barcelonina seria el dia 10 d’abril de l’any 2011. Amb més de 250.000 vots, es va assolir una participació de fins al 21,37%, un percentatge gens menyspreable tenint en compte que es tractava d’una consulta no vinculant sense cap mena d’aval jurídic en una capital amb una població de més d’1,5 milions d’habitants.

La consulta organitzada per Barcelona Decideix va ser de les poques –també va passar a l’Ametlla de Mar, Tarragona, Rubí i Gavà– que es van celebrar després de la fatídica i acceleradora sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del 27 de juny del 2010, combustible per a l’independentisme, fins aleshores minoritari. Aquesta sentència va rebre la ràpida rèplica de la ciutadania amb una mobilització massiva –la primera– de la societat als carrers. Aquella primera manifestació va ser l’avantsala del que s’ha convertit gairebé en una tradició de l’independentisme: manifestar-se per la Diada. Allò que anys enrere només feien uns quants ha passat a ser una mena d’esdeveniment familiar que porta associat, la majoria de cops, desplaçaments en grup i uniforme segons l’any. Després de marxar pel passeig de Gràcia de Barcelona el 2012 i d’agafar-se les mans de nord a sud el 2013, el clam del 2014 va ser clar: referèndum. I, més concretament: “President, posi les urnes”, una frase de l’aleshores presidenta de l’ANC que ha quedat gravada en la memòria col·lectiva.

El 9-N

El referèndum, però, no va arribar. Almenys no com a referèndum. Va mutar. Artur Mas havia anunciat el desembre anterior, el 2013, la data i la doble pregunta –“Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”– en una compareixença solemne al costat dels líders polítics que donaven suport a la votació. A partir d’aleshores, la Generalitat es va posar en marxa perquè l’Estat avalés o, com a mínim, tolerés una consulta vinculant. Al gener es va traslladar una petició al Congrés perquè la Generalitat pogués organitzar un referèndum, una petició que va sumar suports de diputats díscols del PSC com ara l’exconsellera Marina Geli i Joan Ignasi Elena, coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum ja en l’era Puigdemont. Per 84 vots a 43, la decisió es va aprovar i va ser duta a Madrid, on es va debatre i es va votar a l’abril. S’hi demanava que el Congrés cedís a la Generalitat les competències per a l’autorització, l’organització i la convocatòria d’un referèndum, com havia passat mesos abans a Escòcia. La proposició de la llei orgànica va ser defensada per una delegació de diputats del Parlament de Catalunya formada per Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA), però no va ser ni tan sols admesa a tràmit: 299 diputats hi van votar en contra (el PP, el PSOE, UPyD, UPN i Fòrum Astúries), 47 a favor (CiU, IU, ICV-EUiA, Chunta Aragonesista, el PNB, Amaiur, ERC, BNG, Nova Canàries, Compromís i Geroa Bai) i un diputat, el de Coalició Canària, es va abstenir. Aquest acte és el que l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha rebutjat repetir tot i la insistència del govern de l’Estat perquè faci una proposta a les Corts espanyoles.

Malgrat el cop de porta, Mas va anunciar públicament que seguiria amb la convocatòria prevista emparant-se en la llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana, aprovada pel Parlament al setembre i, pocs dies després, firmava el decret de convocatòria en un enèsim acte solemne en què van assistir els consellers i els líders polítics que donaven suport a la ja consulta, no referèndum. El govern espanyol es va reunir de manera extraordinària i va recórrer immediatament al TC tant contra articles de la llei de consultes com contra el decret de convocatòria. Arran d’aquest fet, el govern es va reunir amb la resta de partits que donaven suport al referèndum i Mas va anunciar que s’anul·lava la consulta com a tal i que se substituïa per un procés participatiu amb la mateixa data i preguntes que organitzarien voluntaris. El TC també en va suspendre la celebració, però Mas va decidir tirar endavant.

Després d’uns dies en què es va especular sobre si l’Estat impediria d’alguna manera la consulta físicament, el procés participatiu es va produir sense incidències –tret de l’expulsió d’un grup d’ultres que havien irromput en un punt de votació de Girona i que van ser expulsats per un grup de jugadors de rugbi– i va concloure a l’hora prevista. L’aleshores vicepresidenta del govern, Joana Ortega, va anunciar els resultats: hi van votar 2.344.828 persones, el 80,9% de les quals ho van fer pel sí i sí; el 10%, pel sí-no, i el 4,5%, pel no.

Eleccions plebiscitàries

En vista dels resultats, Artur Mas va decidir dissoldre el Parlament i convocar eleccions per al 27 de setembre del 2015, uns comicis que va voler dotar de caràcter plebiscitari per convertir-los en el referèndum que –com no es cansava de dir– l’Estat no havia deixat celebrar. L’anunci es va fer al gener i, en els mesos següents, l’escaramussa política es va centrar en la conveniència o no de crear una llista unitària que aglutinés tot l’independentisme com volia Mas. ERC i la CUP van expressar el seu recel des del principi i els anticapitalistes se’n van desmarcar. ERC, però, hi va accedir després que Convergència proposés incloure-hi les entitats sobiranistes, com l’ANC i Òmnium. Entremig, la ruptura de CDC i Unió. Els democratacristians van celebrar una sonada consulta interna amb una pregunta llarga i recargolada en què la militància va decidir, amb un ajustat 50,5% dels vots, no sumar-se a l’independentisme, la qual cosa va generar, a banda del trencament de CiU, la creació de l’escissió Demòcrates, que es va constituir com a partit i es va sumar a la llista unitària i transversal que finalment va aglutinar entitats, CDC, ERC, el sector sobiranista del PSC que havia abandonat el partit i independents: Junts pel Sí.

Les eleccions van donar una majoria en escons a les forces independentistes: de 135 diputats, JxSí en va obtenir 62; la CUP, 10. A l’hora de comptar vots, però, cadascú ho va interpretar a la seva manera. Mentre que els partidaris del sí s’havien quedat vorejant la majoria absoluta dels vots, amb un 47,8%, els partits que havien pres posició clarament en contra de la independència –C’s, el PSC i el PP– van sumar un 39,1%. Entremig, l’indefinit 11,5% que sumaven la sobiranista però no independentista Unió –que no va obtenir representació– i la nova coalició d’esquerres, Catalunya Sí que es Pot. Aquestes xifres permetien als independentistes adjudicar-se una victòria del sí sobre el no i als unionistes, negar-los-ho sumant al no els vots de les formacions que havien reivindicat específicament durant la campanya que no se’ls vinculés amb cap de les dues opcions. El cap de llista de la CUP, Antonio Baños, va reconèixer l’endemà de les eleccions que els percentatges no permetien declarar la independència, però sí que el Parlament es posés a treballar per assolir-la, i així van començar a fer-ho amb JxSí. Tot i les desavinences inicials que gairebé van abocar el procés independentista a la paperera i a noves eleccions, Artur Mas va accedir a no presentar-se a la presidència de la Generalitat i, en lloc seu, va proposar l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que amb els vots de JxSí i vuit de la CUP es va convertir en el 130è president. El full de ruta postelectoral preveia la celebració d’una votació per referendar la futura Constitució catalana, però inesperadament es va coure una nova idea: reintentar fer un referèndum sobre la independència. Puigdemont va fer seva la demanda i, a diferència del 9-N, va assegurar que, si l’Estat no el permetia, la Generalitat buscaria mecanismes per celebrar-lo i fer-lo, ara sí, vinculant. Amb el suport i l’exigència parlamentària de la CUP, el president va superar la moció de censura i va posar rumb cap al referèndum.