Mor Salvador Sunyer, un home bo

Sal­va­dor Sunyer i Aime­ric, mes­tre de català, escrip­tor, poeta, sena­dor de l’Entesa dels Cata­lans en la legis­la­tura cons­ti­tu­ent, dipu­tat inde­pen­dent pel PSC al Par­la­ment i pri­mer alcalde del poble de Salt inde­pen­dent (1983-1991), va morir ahir a la una del mig­dia a casa seva als 93 anys, que havia com­plert l’1 de febrer. El pro­fes­sor Miquel Berga, que va ser el seu amic i pri­mer tinent d’alcalde en la seva aven­tura muni­ci­pa­lista, expli­cava que va ser un refe­rent indis­cu­ti­ble per a la gent de la seva gene­ració en l’àmbit cul­tu­ral en un con­text tan advers com el del fran­quisme. Però sobre­tot, va afe­gir, “ens va fer enten­dre que la bon­dat pot ser una forma d’intel·ligència”. Per això podem asse­gu­rar que el senyor Sunyer era sobre­tot un home bo, edu­cat, ben vist per tot­hom i que va dedi­car tota la seva vida, de diver­ses mane­res, a la causa de la llen­gua cata­lana i al país. Berga el va defi­nir en el pròleg del poe­mari Les dei­xes del Reremús: “Ho ha aguan­tat tot en Sal­va­dor Sunyer. Ho ha fet amb serena dig­ni­tat, arra­pat a un caràcter dili­gent i tenaç (pot­ser tos­sut) i a l’empara de tres con­vic­ci­ons: la fe cris­ti­ana, l’amor a la família i la lle­ial­tat al seu poble i al seu país.”

Sal­va­dor Sunyer va néixer a Salt. El seu pare era de Bru­nyola i la seva mare, d’Esta­nyol. Es van ins­tal·lar al Veïnat, on també va viure quan es va casar amb Maria Carme Bover, fins que poc després es van tras­lla­dar a casa de la mare de la seva dona, on ha vis­cut més de sei­xanta anys. Amb Maria Carme Bover, tot un refe­rent en els movi­ments soci­als de Salt i bibli­o­tecària, va tenir cinc fills –la petita ja des­a­pa­re­guda–, onze nets i dos bes­nets. A casa seva hi tenia el seu san­tu­ari: una bibli­o­teca ben assor­tida i un des­patx per tre­ba­llar. Va morir lúcid, ben infor­mat fins al dar­rer moment i amb l’escalf de la seva família que els visi­tava cada dia. Es va aixe­car, va esmor­zar, va lle­gir el diari i va veure les notícies: “Sort que ja tenim data i pre­gunta”, va dir. Poc després moria sense pati­ment.

A casa d’en Sal­va­dor Sunyer, sem­pre oberta per a la gent, hi ha one­jat l’este­lada. Ell es va decla­rar inde­pen­den­tista en una entre­vista en aquest diari el setem­bre del 2013, en què asse­gu­rava que no n’era, sinó que se n’havia fet. “Això ha anat molt de presa en molt poc temps i ara som molta colla.” Sunyer ho tenia clar. “Ens ofe­ri­ran alguna cosa, però aquest no és el tracte. El tracte és som-hi i fem-ho”, deia lla­vors. El com­promís de Sunyer va ser total amb la llen­gua i el país. Va estu­diar bat­xi­lle­rat ele­men­tal i amb catorze anys va entrar a tre­ba­llar com a auxi­liar a la farmàcia Ribes de Girona. Anys després va anar a tre­ba­llar a la farmàcia Simón, a la can­to­nada de la plaça Marquès de Camps (actu­al­ment Palau). Van ser qua­ranta anys de tau­lell, on va coin­ci­dir pri­mer amb en Turet, que li va ense­nyar l’ofici, i molt anys amb el seu amic, el sal­tenc Lluís Mateu. D’en Turet, semi­na­rista i per­sona amb diver­ses car­re­res i molt culta, par­la­ven de lli­bres. “Em va aju­dar a for­mar-me”, expli­cava. Se’n va sor­tir prou bé. Es va moure en els movi­ments de joven­tut d’Acció Catòlica i el 1959 va diri­gir l’espai tea­tral del Patro­nat Par­ro­quial Sal­tenc. Per cor­reu, va fer el curs de pro­fes­sor de català de la Junta Asses­sora d’Ense­nya­ment del Català, vin­cu­lada a l’IEC, i a par­tir d’aquí va dedi­car mol­tes hores a fer clas­ses de català per molts pobles giro­nins. “Quan vaig tenir el títol de pro­fes­sor de català em vaig pro­po­sar que aque­lla era la meva tasca. En Joan Triadú era qui ho movia tot. Sor­tint de la farmàcia, som-hi. La gent tre­ba­llava i ho fèiem quan podíem. Eren alguna cosa més que clas­ses en català, recu­peràvem la història del país sense manies.” Pot­ser per això quan Jordi Pujol va ser des­ter­rat a Girona va dema­nar: “Qui és qui ens guarda aquí la casa?” I li van res­pon­dre, és clar, que Sal­va­dor Sunyer.

Home d’ordre, només va tenir petits pro­ble­mes amb la Guàrdia Civil, que els va pro­hi­bir algun curs, però va anar fent, i quan va morir Franco la feina es va mul­ti­pli­car. Va fer clas­ses de català fins i tot a la comandància de la Guàrdia Civil de Girona, cosa que el va satis­fer com a experiència. Va tenir milers d’alum­nes, fins que amb l’arri­bada de la Gene­ra­li­tat les coses es van nor­ma­lit­zar. Allà on hi havia cul­tura cata­lana, es tro­bava Sunyer, que va arri­bar a ser fun­da­dor i secre­tari del premi Pru­denci Ber­trana. Men­tres­tant escri­via i obte­nia reco­nei­xe­ments. Ha publi­cat una dot­zena de lli­bres i ha rebut 79 pre­mis i dos mes­trat­ges en Gai Saber. Va escriure uns Pas­to­rets que s’han repre­sen­tat i una Passió que està inèdita. Tot i fer ver­sos, sem­pre va tre­ba­llar per a la gent. El 1986 va fun­dar i va ser nome­nat pre­si­dent del Fons Català de Coo­pe­ració al Desen­vo­lu­pa­ment. Per tots aquests motius el 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi i Salt va decla­rar el 2014 Any Sunyer.